Nuvis i paracaigudistes

Posted on 24/05/2011

2


Vam sortir de casa del nuvi al capvespre. Hi vaig deixar la maleteta de rodes I em vaig endur una guitarra de no-sé-qui. M’havien demanat que toqués per als convidats durant el banquet, ara tindria una estona abans d’anar a dormir per a afinar la guitarra i familiaritzar-m’hi una mica. Vam arribar a casa de la núvia en taxi ja de fosc. No vaig poder veure el paisatge semidesert, ja profusament tacat de penombra, mentre ens allunyàvem de la ciutat de Jinzhou.

Durant el trajecte, la núvia ens explicava els detalls de la organització del casament: l’endemà es llevaria a les tres del matí per anar a pentinar-se, maquillar-se i acabar-se d’enganxar quatre ungles postisses que ara sostenia en un suport improvisat. L’hi acompanyaria la seva cosina, que seia amb nosaltres al taxi. Quin alleujament, quan s’hi va oferir i jo em vaig poder escapolir de llevar-me en plena nit. Llavors no sabia que em llevaria igualment a les 5, per iniciativa pròpia.

Van indicar al taxi que parés enmig d’un carrer fosc sense enquitranar que semblava el llit sec d’un riu, amb els murs dels patis de les cases a banda i banda que continuaven dins la foscor. La casa de la núvia era plena de gent. Hi havia tants parents que l’àvia, que vivia un parell de cases més enllà, també allotjava part de la família. La casa té només tres peces. La cuina, amb dos woks i altres estris per cuinar o rentar-se, és també el rebedor. Comunica el pati davanter amb el de darrera, on hi ha el cobert de les ovelles i el gos. A cada banda de la porta de darrera hi ha un gran wok metàl·lic sobre un suport d’obra, a tres pams de terra. L’aigua del pou del jardí arriba a través d’una mànega a un bidó molt gros de ceràmica amb una tapa de fusta.

Hi ha una cambra a cada banda de la cuina. Cada cambra té un kang, una plataforma aixecada connectada amb el wok de la cuina que s’escalfa quan s’encén el foc per a preparar menjar o escalfar aigua. Quan vam arribar, la gentada que s’acumulava a la cambra va anar sortint mentre les noies acabades d’arribar ens hi instal·làvem. La mare de la núvia va posar-se a fregar l’hule damunt del kang a consciència, després ens portà edredons per a preparar els llits. L’enrenou es va anar diluint i em vaig posar a afinar la guitarra segons el to del telèfon. No l’havien tocada durant anys. Finalment, quan ja la tenia gairebé a punt, la sisena corda espetegà i saltà. Tres cares d’espant van aparèixer al davant meu. La núvia, la seva cosina i la seva germana se’m van apropar totes posant les mans sobre la guitarra, intentant arreglar la corda trencada. Els vaig dir que no es podia enganxar, però que intentaria prescindir-ne. Vaig aconseguir recuperar l’espai personal.

La núvia em va escalfar aigua per rentar-me la cara, les mans i les dents a la palangana, i m’acompanyà a fora a la latrina. Em va sorprendre el fet que les olors no fossin punyents. L’olor de les ovelles era fins i tot reconfortant. Em vaig adonar que eren molt nets en aquella casa. En tornar entrar ja hi havia quatre llits fets damunt del kang. A mi em tocava el més allunyat del foc, que no em faria tanta calor. Em vaig posar el pijama de la germana de la núvia i em vaig ficar al llit.

Mentre la núvia feinejava jo em mirava a la seva germana que havia portat un penjoll de jade, gros com una galeta, de casa de l’àvia i una ampolla d’ungüent medicinal, i ara ho feia servir per a fregar contundentment l’esquena de la cosina amb la vora de la pedra. La germana de la núvia és com una nina, dolça, somrient i bonica. Té poc més de vint anys i treballa d’infermera de medicina tradicional xinesa. Concentrada en l’esquena nua i untada de la seva cosina, també estirada al kang, repetia moviments nets i precisos, passant la pedra damunt del múscul entumit, mentre bellugava els dits del peu distretament. La cosina semblava gaudir-ne molt, però la germana aviat començà a queixar-se de cansament. Fins que la núvia va venir a dormir i van apagar els llums. No vaig tenir temps d’escoltar el silenci o els sorolls de la nit, em vaig adormir en un moment.

A les tres del matí va sonar un despertador i la núvia no va mandrejar ni dos minuts. Jo vaig amagar el cap sota l’edredó esforçant-me en continuar dormint. Però de les tres a les cinc del matí el soroll només va anar a més. Entraven la mare, la tia i qui sap qui més hi havia, petant la xerrada amb la germana que s’havia quedat estirada amb mi. A les cinc la llum del dia ja omplia la cambra i vaig entendre que ja no dormiria. Vaig sortir tímidament de sota l’edredó, amb certa resignació, però més aviat fascinada pel que m’envoltava. Vaig aprofitar per vestir-me tan bon punt em vaig quedar sola a l’habitació. La infermera dolça em va oferir una palangana d’aigua per a rentar-me la cara. Me la vaig eixugar amb una tovallola tota xopa.

La casa començava a brunzir d’activitat. La mare de la núvia, realment anava de bòlit, però la resta érem tots un tou de belluguet sense propòsit. Estàvem impacients per l’arribada de la núvia, qui no tardà gaire en entrar guarnida com una mona de pasqua de coll per munt. Les noies ens vam ficar a l’habitació i vam treure el vestit blanc de conte de fades de la bossa. Es va produir un sospir general d’excitació. La núvia, enfilada al kang, tenia tres assistentes al damunt que la vestien com si juguessin a nines. Me les mirava divertida, mentre la núvia es mirava les tremendes ungles postisses, nerviosa.

El nuvi estava al caure. La cambra per rebre’l ja estava a punt. S’oferien pipes, pomes, cacauets i caramels als convidats. S’oferia la núvia com una panera: asseguda damunt d’un tapet vermell sobre el kang, envoltada dels objectes (simbòlics) de la dot. Els convidats s’enfilaven al kang per torns per a fer-s’hi fotos. Jo inclosa, per descomptat.

– Ja arriba el nuvi! – I tots a córrer cap a fora, al pati de darrera, on hi havia els petards preparats davant del tancat de les ovelles. La tradició dicta que les dones de la família de la núvia han de fer la comèdia de barrar-li el pas al nuvi quan arriba. El nuvi les ha de subornar amb els famosos “sobres vermells” (amb diners a dins), que va repartint mentre les altres es fan pregar. El nuvi va superar la primera barrera i es va encaminar cap a dins. A la porta de la cambra es va trobar amb el segon control de seguretat. Aquesta vegada li demanaven que prometés que seria molt bon marit, i que cantés una cançó d’amor per a demostrar els seus profunds sentiments. El nuvi ja venia preparat i va oferir-nos un fragment de “Yueliang daibiao wo de xin” (La lluna representa el meu cor), anant per feina. Amb aquestes que ja el vam tenir a dins. Els càmeres i l’organitzador de l’empresa que havien contractat per fer el vídeo del casament manegaven la situació. Ara així, ara aixà, que l’enquadrament no ha quedat bé… Malgrat el pragmatisme i l’autoritat audiovisual passant per davant de tot, l’escena tenia quelcom de romàntic: dues persones celebrant la presentació social del seu amor genuí.

L’última part que vaig copsar d’aquella escena nupcial, va ser el nuvi buscant les sabates de la núvia (no se la pot endur descalça!). Una l’havien amagada a sota de la faldilla de la núvia i l’altre era darrera del matalàs del llit. Els de l’empresa de vídeos nupcials s’havien apoderat de la cambra i no ens hi deixaven entrar. Els convidats ens apinyàvem prop de la porta, dins de la cuina. Me’n vaig atipar i vaig sortir cap a fora, a veure les ovelles. Feia un dia preciós.

Algú em va indicar que mirés al cel. Hi havia prop de deu paracaigudes blancs estampant el cel blau. Llavors va passar un helicòpter. – Son els soldats que s’entrenen aquí el costat. – Em van dir. Els nuvis encara no sortien. Un nen els espiava per la finestra. Jo m’anava mirant els convidats. N’érem un bon munt, pràcticament tots del camp.

El nuvi, que és molt cepat, va carregar la núvia en braços tant bon punt van sortir per la porta. Van saltar les serpentines i van explotar els petards durant una bona estona. En sortir tots per la banda del tancat, vaig veure totes les ovelles aterrides pel soroll, encastades al mur més allunyat. Vam anar fins al carrer en processó. Allà ens esperaven una corrua de cotxes luxosos. El nuvi és de bona casa! Em van ficar en un cotxe i vam fer cap a la casa del nuvi, anomenada en aquestes circumstàncies la “casa nova”. Em vaig adormir al cotxe, en arribar hi va haver una altra tongada de traques, el carrer s’omplí de fum. El director del vídeo demanà al nuvi que fes com si li tapés les orelles a la núvia per protegir-la del soroll, dins del cotxe descapotable.

Llavors vam pujar cap al pis on tot brillava de net i tot semblava nou. A la taula es tornaven a oferir fruits secs, fruita i caramels. També ens van donar te. Seguidament van procedir a fer la part de la cerimònia que concerneix als respectius pares. La núvia va oferir te als seus sogres i els va tractar de pares, llavors el nuvi va fer el mateix amb els sogres, es van fer moltes fotos i llavors van entrar a la cambra nupcial. Hi havia tanta gent que no hi vaig poder entrar.

Finalment ens vam dirigir tots a l’hotel on se celebrava el banquet de noces, eren prop de les 9 del matí. La núvia em va explicar que la celebració dels casaments s’ha de fer al matí, porta sort. A la tarda s’han de celebrar els casaments de persones divorciades. Estic convençuda que s’ho han inventat els de l’agència de casaments per a buidar la sala abans de les 12 i poder-hi celebrar el casament de la tarda. Van com xurros!

Em moria de gana perquè no havia esmorzat, però just quan va arribar el menjar em tocava pujar a l’escenari. Vaig agafar la guitarra de 5 cordes i em vaig organitzar una mica l’escenari. No teníem peu de micro ni amplificador, però el presentador de la cerimònia em volia amplificar sí o sí. Quan em disposava a afinar ja em fotia el micro al forat de la guitarra. Quin estrès. Vaig baixar de l’escenari per afinar, i mentrestant l’altre em presentava dient que era una cantant super popular vinguda expressament de Xangai, bla bla bla. Vaig tornar a pujar i li vaig clavar una mirada assassina. Em vaig asseure a la cadira. Els tenia a ell i a la germana de la núvia pràcticament al damunt. Ell aguantava el micro davant del forat de la guitarra i ella davant del forat de la meva cara. No cal dir que ho vaig fer tirant a malament, i que ho vaig passar tirant a fatal. La resta van estar tots molt satisfets de la meva actuació. Em va fer feliç veure un nen de 2 anys ballant i rient.

En acabar, vaig anar a atacar la taula. – Menja, menja–, em va dir la cosina de la núvia. –I tant que menjaré–, vaig dir jo, oblidant de cop i volta l’etiqueta, – m’estic morint de gana!– Us haig de dir però, que sense gana no hauria menjat. Tot el que hi havia damunt la taula era part del menú més o menys reglamentari de casament, plats porten sort per una cosa o una altra, i s’associen a tenir un primogènit, a la fortuna, a la longevitat, etc., i sembla que la qüestió del sabor queda en un segon pla.

En acabar, cansament era el que regnava entre els últims en sortir de l’hotel. El terra estava cobert de serpentines, i la cara de la núvia, d’una capa ben gruixuda de maquillatge, amb pestanyes postisses incloses. Ni se li notava que no havia dormit.

Els nuvis em van agrair mil vegades que hi hagués anat. Lluir la presencia d’una estrangera els havia donat molta categoria al davant dels amics i la família. En l’alleujament d’haver acabat la feina, el nuvi em va revelar un gran què en la seva il·luminació d’home acabat de casar: “Els xinesos donem molta importància al procediment. Hem de seguir tots els passos que marca la tradició i la societat, encara que sigui realment cansat. Si no ho fem, quedem malament davant de tothom.” Us deixo amb aquesta darrera frase, per no interrompre-us si us ve de gust pensar-hi.

Jinzhou – Xangai

Abril i Maig 2011

Kang enllestint-se per al dencans nocturn. El fum i l'escalfor del woc de la cuina escalfen la plataforma on s'hi fa vida i s'hi dorm.

Sostre de la cuina-rebedor empaperat amb tires d'etiquetes d'empolla


Advertisements
Posted in: Diari