Els mnemòfags

Posted on 07/06/2011

0


Portugal Alentejo Monsaraz

Image via Wikipedia

Els mnemòfags

Estimats amics, molt bon dia a tothom. He vingut avui fins aquí per a parlar-los de l’evolució de les meves investigacions en el camp de la metafísica. Tal com està previst en el programa, parlarem sobre els mnemòfags, concretament. Abans que res, m’agradaria introduir-los al tema donant-los l’exemple del meu darrer objecte d’estudi: Monsaraz.

Fa un mes que vaig arribar a Monsaraz per a desenvolupar la meva recerca. És l’última parada que he fet per a ampliar les meves investigacions després d’una llarga temporada viatjant pel Sud-est Asiàtic, l’Orient Mitjà i més recentment pel Nord d’Àfrica. (Aquesta ha estat a grans trets la ruta que he seguit, exceptuant algunes visites llampèc puntuals a la Vella Europa.)

Crec que ara tinc prou fonaments on basar les meves hipòtesis com per a començar a divulgar-les. Per començar, m’agradaria posar-los una mica en situació i fer-los conèixer els detalls que em semblen més rellevants del meu últim objecte d’estudi, un poble de la província de l’Alentejo, a Portugal, situat a tocar de la frontera amb Espanya. Deixin-me llegir-los un fragment del meu diari de viatge que crec que serà prou descriptiu.

“Monsaraz és un poble al cim d’un turó. Els carrers estrets gairebé semblen apilar-se els uns sobre els altres, tortuosos, com si els fes por de caure muntanya avall. Al bell mig hi ha una plaça àmplia i blanca amb l’església que alberga imatges i tota mena de guarniments de mal gust. Monsaraz és un lloc esquerp. Malgrat l’amplitud del paisatge on s’aboca la vista, tenyit del verd dels camps ara que ha plogut, i del blau del pantà que encara creix negant arbres i turons, l’aire ve carregat de gemecs silenciosos i un malestar inexplicable fa grises les parets tan blanques que eixorden la vista. La gent que s’amaga a les cases o s’esmuny pels carrers empedrats parla una llengua amarga i és d’actitud molt poc amable. Als visitants els sorprèn una mala jeia que proven de dissimular entre somriures de pixapí.

Per l’altivesa del seu castell i la bellesa de cada racó podem pensar que Monsaraz no fou sempre un lloc tan fosc. L’alè pudent que en trencà l’harmonia és segurament degut a la presa que taponà l’artèria de vida que ressolava sota el seu esguard. Ara el Guadiana es fa un nus just sota els peus de la vila i ofega tot el que troba mentre s’engreixa. Precisament hi ha una carretereta abandonada que s’agafa sortint del poble a mà esquerra. Es pot caminar uns quants metres i després l’asfalt es precipita suaument com un tobogan cap a l’aigua i una mica més enllà se’l veu ressorgir damunt d’un turó per tornar-se a perdre eternament en un món submarí condemnat a l’oblit. A l’oblit de molts, però no de tots… Aquest hàbitat nou l’han conquerit les bestioles del riu i altres criatures oportunistes que han esperat pacientment en la inexistència física fins que els ha despertat el murmuri trist de la terra negada. Primer van ser només uns quants que amb prou feines es feien notar. Son lladres dels records que tenen els monsarazenys del paisatge desaparegut. Construeixen la seva realitat a partir dels records robats. La pena col·lectiva dels vilatans ha format una intensitat memorística prou gran com per què es pugui solidificar el seu contingut en una altre dimensió.”

No és la primera vegada que em trobo davant d’un cas d’aquestes dimensions. De fet, els darrers deu anys els he dedicat exclusivament a l’estudi d’aquest fenomen. He viatjat arreu del món buscant llocs on es donessin les circumstàncies necessàries per a que proliferin aquest tipus de criatures a qui he donat el nom de mnemòfags. Bàsicament, com deia abans, s’ha de produir la desaparició sobtada d’alguna cosa, de la qual un gran nombre de persones en tingui records (he establert la frontera en un nombre de com a mínim uns dos-cents individus).

De bon principi vaig assumir que els mnemòfags configuraven una colònia d’individus únics i amb pensament independent ja que podia percebre certa intencionalitat en els seus actes que feia palesa l’existència de diferents personalitats en interacció. Vaig assajar durant molt temps diferents mètodes per a poder entrar en contacte amb aquests éssers, i vaig fracassar un cop rere l’altre. Fins fa un parell d’anys, quan finalment vaig aconseguir-ho. Realitzava un estudi a la costa marroquina on s’havia enderrocat un poble sencer per a construir-hi un complex turístic. En arribar-hi ràpidament vaig detectar una presència multitudinària de mnemòfags.

Mentre treballava en aquella zona vaig estar vivint a casa d’una família autòctona. A la casa humil hi vivien els avis, amb dues filles solteres i un fill casat i amb tres criatures. De vegades els explicava com m’anava la investigació, malgrat els meus coneixements tan precaris de l’àrab. En aquella època començava a estar molt frustrat perquè no aconseguia penetrar en la dimensió on es manifesta plenament el meu objecte d’estudi. La vella matriarca em mirava amb aquells ulls empetitits pels anys negres com el sutge. Sabia com ajudar-me. Un dia em va fer un senyal amb la mà perquè la seguís dins d’una petita cambra que hi havia al fons de la casa.

Em va revelar un secret de les dones antigues del seu poble, un ungüent elaborat principalment a base d’una planta que després he sabut que s’anomena Datura stramonium (estramoni). És una planta d’aproximadament un metre d’alt amb unes flors gegantines de color blanc amb forma de campana que desprenen una olor molt forta de medicament, té uns fruits verds i espinosos. Aquell ungüent untat damunt la pell ha estat des de llavors el meu mitjà de transport cap a la dimensió dels mnemòfags. L’estramoni conté l-hiosciamina, atropina i, en menys quantitat, escopolamina, substàncies considerades al·lucinògenes, amb efectes semblants als de la ketamina. De totes maneres, prefereixo anomenar-les “transportadors dimensionals” ja que el terme “al·lucinogen” implica fantasia i deliri, en canvi no es pot dir que jo desvariejo en cap sentit quan estic sota els efectes d’aquestes substàncies, simplement em transporto a una realitat diferent, no pas inexistent.

Després de pocs minuts d’haver-me aplicat tòpicament l’ungüent, les criatures que des de la nostra dimensió només es poden intuir apareixen llavors amb tota claredat. El pas de una dimensió a l’altra pot comparar-se amb un viatge aeri, i una vegada a l’altra dimensió es conserva aquesta capacitat de volar. M’he adonat que, quan arribo a la nova dimensió via estramoni, als mnemòfags no els sobresalta la meva presència. Això és degut a que, a diferència dels humans, els mnemòfags tenen la capacitat natural d’existir en totes dues dimensions alhora, i per tant, estan familiaritzats amb nosaltres, els humans.

D’ara en endavant tinc previst de centrar-me en l’estudi sociològic i antropològic de les diverses colònies de mnemòfags que he descobert fins ara. Intueixo que, entre ells, actuen i es relacionen en el marc de certes normes socials. Vull arribar a entendre-les. També m’interessa fer una anàlisi comparativa entre les diferents manifestacions que he registrat d’aquest fenomen. En especial, per demostrar la hipòtesi que el seu comportament està fortament condicionat pel caràcter i la procedència dels records dels quals s’alimenten. D’altra banda, hi ha altres qüestions que m’inquieten especialment. M’agradaria molt adjudicar-los una categoria clara dins del món natural, com també aprofundir en l’estudi de la seva evolució en el temps i comprovar si la seva presència persisteix després de la desaparició dels individus humans que els proporcionaven la nutrició memorística, o bé si, contràriament, les colònies de mnemòfags acaben extingint-se.

Comprenc la seva postura d’incredulitat. N’hi ha prou en veure’ls les cares. Per això no m’allargaré més. Només m’agradaria convidar-los a assistir al taller on podran travessar les portes dimensionals per a conèixer els mnemòfags. Actualment estem preparant un viatge a les Tres Gorges en el curs del riu Yangzi, a la Xina, un escenari semblant al de Monsaraz, però en una escala molt més gran. La presencia que hi ha allí de mnemòfags és aclaparadora. Aquest viatge serà obert a qualsevol persona interessada, i fins i tot es facilitarà una dosi d’estramoni perquè sigui possible la segona fase del viatge (el viatge dimensional). Si els interessa saber detalls sobre el viatge o sobre els meus estudis poden posar-se directament en contacte amb mi a través d’aquesta adreça d’email. Moltes gràcies per la seva atenció. Ho deixerem aquí. Gràcies, gràcies.

Advertisements