La Cultura en la Constitució Xinesa

Posted on 22/06/2011

0


Roadside billboard of Deng Xiaoping at the ent...

Image via Wikipedia

Introducció

La Constitució Xinesa actual va ser adoptada en el 5è Congrés Nacional del Poble, l’any 1982. Ha estat revisada els anys 1988, 1993, 1999 i 2004. S’elaborà durant l’època de reformes i obertura de la Xina en el marc de la nova “economia de mercat socialista” (“socialisme amb característiques xineses”) impulsada per Deng Xiaoping1 amb la intenció de crear una base institucional sòlida per a l’estabilitat i la modernització del país. Es modelà a partir de la Constitució de la Unió Soviètica de l’any 1936. El seu primer article descriu la Xina com a “estat socialista” sota “la dictadura democràtica del poble”. Per tal d’evitar les crítiques al Partit Comunista Xinès i per evitar els excessos viscuts durant la Revolució Cultural, en la constitució del 82 es clarifiquen els drets i deures fonamentals dels ciutadans, s’aboleixen els “quatre grans drets” de la constitució precedent del 78 vinculats a les llibertats d’expressió, de premsa, d’associació i de manifestar-se, com també s’aboleix el dret a la vaga. La revisió de la constitució de l’any 2004 inclou garanties pel que fa als drets humans en l’article 33, tot i que no es pot dir que tinguin una aplicació real i generaltizada.

Llibertats d’expressió, de premsa i de participar en la creació artística i la vida cultural

Pel que fa al capítol de drets i deures dels ciutadans, en l’àmbit de la cultura, cal notar que es parla de llibertats i no de drets.2 És el cas de l’article 35 que estipula que els ciutadans “gaudeixen de la llibertat d’expressió, de premsa, d’assemblea i d’associació, de processió i manifestació”. La aplicació real d’aquesta afirmació és especialment discutible donat que d’una banda, només les agencies estatals poden ser propietàries dels mitjans de comunicació, i de l’altra, el govern xinès imposa la seva censura de manera generalitzada i sistemàtica a totes les produccions artístiques, literàries, periodístiques, cinematogràfiques, etc., i s’oposa absolutament a totes les manifestacions d’opinions crítiques del règim. Com explica Bennett, “la constitució xinesa permet la llibertat d’expressió i de premsa als seus ciutadans, però les lleis xineses3 inclouen regulacions dels mitjans de comunicació amb un llenguatge vague que les autoritats utilitzen per a reivindicar que les històries posen en perill el país pel fet de compartir secrets d’estat” (Bennett, 2011). Segons l’article 36, els ciutadans xinesos també gaudeixen de la llibertat de creences religioses mentre no alterin l’ordre públic, atemptin contra la salut dels ciutadans o interfereixin en el sistema educatiu estatal. En altres paraules, l’adoctrinament religiós no pot ser contrari a l’adoctrinament del règim.

El govern com a promotor, protector i exportador de la cultura

L’article 47 protegeix el dret d’accés i de participació a la cultura i defineix el rol del govern com a promotor de les activitats culturals: els ciutadans tenen la “llibertat de participar en la recerca científica, la creació literària i artística o altres activitats culturals”; “l’estat encoratja i assisteix les empreses creatives a favor dels interessos del poble de ciutadans implicats en educació, ciència, tecnologia, literatura i altres tasques culturals” (article 47).

En l‘article 22 s’estipula que l’estat ha de promoure el desenvolupament de la literatura, la premsa, les emissions de ràdio i televisió, els serveis de publicació i distribució, les llibreries, els museus, els centres culturals i altres empreses culturals que serveixin al poble i al socialisme, també ha de patrocinar les activitats culturals de masses. El foment de les “activitats culturals de masses” és molt representatiu de la ideologia del Partit Comunista Xinès i de les seves polítiques centralistes d’unificació cultural i de submissió de les llibertats individuals a la causa social. Pel que fa al patrimoni cultural, també l’article 22 també que l’estat ha de protegir els llocs d’interès paisatgístic o històric, els monuments i relíquies culturals valuosos, i altres objectes significatius de l’herència històrica i cultural de la Xina. El reconeixement d’aquesta obligació és de gran importància considerant les enormes pèrdues que patí el país pel que fa al seu patrimoni cultural material i immaterial durant la Revolució Cultural entre els anys 1966 i 1969.

En el preàmbul de la constitució es fa esment al desenvolupament d’intercanvis econòmics i culturals i a les relacions diplomàtiques amb altres països adherint-se als principis de respecte mutu de la sobirania i la integritat territorial, no-agressió mútua, no interferència en els afers interns dels altres països, igualtat i benefici mutus i coexistència pacífica. En general la Xina és força consistent amb aquesta idea de no-intervenció.

Minories ètniques

La Xina és el quart país més extens del món i el més poblat, els seus més de 1.300 milions d’habitants representen gairebé el 20% de la població mundial. No és d’estranyar doncs el fet que el país compti amb una gran diversitat ètnica i cultural. Entre els anys 50 i 70, el partit comunista va elaborar un estudi per identificar les diverses “nacionalitats minoritàries” o minories ètniques, segons la definició de Stalin (1913, citat per Mackerras, 2003 ) de “comunitat estable constituïda històricament formada sobre la base d’una llengua, territori, vida econòmica i conformació fisiològica comunes”. Actualment es considera que n’hi ha 55, a part de la nacionalitat majoritària Han. (Mackerras, 2003)

En l’article 4 de la constitució es declara la igualtat entre totes les ètnies o nacionalitats a la República Popular de la Xina. L’estat ha de protegir els drets i interessos de les minories i donar assistència a les regions que habiten per tal d’accelerar el seu desenvolupament econòmic i cultural, segons les característiques i les necessitats de les minories. Segons aquest mateix article l’autonomia regional es practica allà on les minories ètniques viuen en comunitats concentrades4. Totes les ètnies o nacionalitats tenen la llibertat d’utilitzar i de desenvolupar les seves llengües orals i escrites i de preservar o de reformar els seus costums i tradicions. Malgrat la defensa aparent de la diversitat cultural del país, i entre totes les “llibertats” de que gaudeixen les minories ètniques, en el capítol II sobre els drets i deures dels ciutadans, trobem el deure estipulat en l’article 52 de salvaguardar la unificació del país i la unitat de totes les nacionalitats. Com veurem a continuació, les minories ètniques no tenen una autonomia real per a decidir les seves pròpies polítiques culturals.

Polítiques culturals centralitzades

En el capítol sobre la organització de l’estat apareixen diversos organismes involucrats en la creació i execució de polítiques culturals. L’article 70 estipula l’existència del Comitè de Cultura i Salut Pública, entre d’altres comitès, el qual examina discuteix i redacta els projectes de llei i les resolucions provisionals corresponents, sota la direcció del Congrés Nacional del Poble i de la Comissió Permanent. La combinació de salut pública i cultura és poc corrent, fa pensar que les autoritats xineses tenen una concepció poc usual de la cultura5. En l’apartat de comitès, també destaca l’existència del Comitè de Xinesos Emigrats, el qual il·lustra la política xinesa de preservar la seva unitat nacional més enllà de les fronteres del país.

Pel que fa a l’estructura de l’estat, la constitució deixa veure un model molt centralitzat on no es delega pràcticament cap poder de decisió als governs regionals i locals, fins i tot en les regions autònomes. El Consell d’Estat té la funció i el poder de dirigir i administrar els assumptes de educació, ciència, cultura, salut pública, cultura física i planificació familiar (article 89(7)), i també de dirigir i administrar assumptes relacionats amb les nacionalitats i de salvaguardar la igualtat de drets de les nacionalitats minoritàries i el dret d’autonomia de les àrees nacionals autònomes (article 89(11)). Els Congressos del Poble Locals han de implementar la constitució i la llei i poden, dins dels límits de la seva autoritat adoptar regulacions i plans pel desenvolupament econòmic i cultural locals i el desenvolupament de serveis públics (article 99). El Congressos del Poble Locals en municipalitats de minories ètniques poden, dins dels límits de la seva autoritat estipulats per llei, prendre mesures específiques a les característiques de les nacionalitats corresponents (article 99). Els Governs del Poble Locals duen a terme la feina administrativa en les àrees d’educació, ciència, cultura, salut pública, cultura física, qüestions relacionades amb les ètnies i nacionalitats, i supervisió i planificació familiar, entre d’altres àrees. Han d’executar les resolucions del Congrés del Poble i les ordres i decisions dels òrgans administratius superiors (article 107).

Segons la constitució, els òrgans d’autogovern de les regions autònomes de minories ètniques (Guangxi, Mongolia Interior, Ningxia, Xinjiang i Tibet) administren independentment els afers de educació, ciència, cultura, salut pública i cultura física en els seves àrees respectives. També “examinen i protegeixen el patrimoni cultural de les nacionalitats i treballen pel desenvolupament vigorós de les seves cultures” (article 119). “En l’exercici de les seves funcions fan servir la llengua o llengües d’ús comú en la zona” (article 121). L’estat ha de proporcionar assistència financera, material i tècnica a les minories ètniques per tal d’accelerar el seu desenvolupament cultural i econòmic. L’assistència inclou la formació tècnica de personal especialitzat en diverses àrees i professions, que pertanyin a les minories ètniques de les regions autònomes (article 122). La formació per part del govern central és una altra via per a intervenir en les polítiques de les regions autonòmes.

Com explica Altuni en el seu estudi sobre la minoria Uighur, les regions autònomes no viuen realment en un sistema pluralista; malgrat l’estatus d’autonomia i les lleis de protecció dels drets humans, la cultura, la llengua i la religió; el control estricte centralitzat no permet que les minories ètniques mantinguin el seu sistema propi. Les polítiques reals del govern central van passar de polítiques d’integració a polítiques d’assimilació des dels anys 80, que promouen l’absorció de les característiques del grup dominant (ètnia Han) per part de les minories ètniques. [Altuni].

Conclusions

En la “dictadura democràtica del poble” de la Xina, el Congrés Nacional del Poble acapara pràcticament tot el poder. El país té una política d’obertura a l’exterior sempre i quan no perilli l’autoritat del Partit Comunista Xinès. La Constitució Xinesa sembla presentar diverses contradiccions en l’àmbit de la cultura. D’una banda enumera tota una serie de llibertats individuals (llibertat d’expressió i de premsa, llibertat de creences religioses, dret de participar en la vida cultural, etc.), i drets de les minories ètniques (llibertat d’utilitzar i de desenvolupar les seves llengües orals i escrites i de preservar o de reformar els seus costums i tradicions), que en realitat no es poden exercir donat que s’acaben allà on comencen “el servei al poble i al socialisme” (article 22), la protecció del “sistema educatiu estatal” (article 36) i els “interessos del poble” (article 47), i la “salvaguarda de la unificació del país i la unitat de totes les nacionalitats” (article 52). És a dir, el text de la constitució contempla les llibertats bàsiques individuals i de les minories ètniques però les articula de manera que estan sempre per sota de la voluntat de l’estat central. Passa una cosa semblant amb els poders dels governs regionals i locals que no tenen prou competències per a desenvolupar polítiques adaptades a la realitat cultural i identitària de la zona. Aquestes polítiques centralitzades creen malestar entre les minories ètniques, especialment en les regions autònomes del Tibet i Xinjiang on hi ha hagut revoltes anti-Han repetidament6. El cas de Xinjiang és especialment crític en aquests moments pel fet de ser una nació musulmana que podria sumar-se a la onada actual d’aixecaments populars en molts països musulmans en contra de la repressió dels governs.

Referències Bibliogràfiques i Fonts d’informació

  • ALTUNI, A. Cultural Policy in the Xinjiang Uighur Autonomous Region (East Turkestan) [Article en línia] Tripod.com: The Uighurs. http://the_uighurs.tripod.com/ChineseCultPolicy.htm

  • BENNETT, Isabella (2011). Media Censorship in China. [Article en línia] Council on Foreign Relations Site. http://www.cfr.org/china/media-censorship-china/p11515

  • DIVERSOS AUTORS (1982, text esmenat 2004) Constitution of the People’s Republic of China. [Document en línia] The National People’s Congress of the People’s Republic of China Site. http://www.npc.gov.cn/englishnpc/Constitution/node_2825.htm

  • DIVERSOS AUTORS (2004). Ministry of Culture in the People’s Republic of China. [Document en línia] Embassy of the People’s Republic of China in the State of Israel http://il.china-embassy.org/eng/whys/whzc/t159977.htm

  • GIOVINAZZO, Mercedes. “Marcs institucionals i legislatius de la gestió cultural” A: Marc institucional i legislatiu de la gestió cultural. Material didàctic del Màster interuniversitari de Gestió Cultural UOC, UdG, UIB.

  • MACKERRAS, Colin (2003). China’s Ethnic Minorities and Globalisation. RoutledgeCurzon, New York.

  • OLLÉ, Manel (2009). La Xina que arriba. Perspectives del segle XXI. Col·lecció Al dia Núm. 8. Eumo Editorial, Vic.

Pàgines web

  • Wikipedia:

Revolució Cultural: http://ca.wikipedia.org/wiki/Revoluci%C3%B3_cultural (Català)

Constitution of the People’s Republic of China:

http://en.wikipedia.org/wiki/Constitution_of_the_People%27s_Republic_of_China (Anglès)

Llistat de països segons l’àrea del seu territori:

http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_countries_and_outlying_territories_by_total_area (Anglès)

Llistat de països segons el nombre d’habitants:

http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_countries_by_population (Anglès); http://es.wikipedia.org/wiki/Anexo:Pa%C3%ADses_por_poblaci%C3%B3n (Castellà)

Deng Xiaoping: http://en.wikipedia.org/wiki/Deng_Xiaoping (Anglès); http://ca.wikipedia.org/wiki/Deng_Xiaobing (Català).

Reforma Econòmica Xinesa: http://en.wikipedia.org/wiki/Gaige_kaifang (Anglès); http://es.wikipedia.org/wiki/Reforma_econ%C3%B3mica_china (Castellà).

1Els hipervincles us dirigeixen a articles relacionats a Wikipedia o al recurs en línia al qual es refereixen. Els hipervincles dels articles de la constitució us dirigeixen a la pàgina US Constitution Online: Constitution of the People’s Republic of China (http://www.usconstitution.net/china.html)

2En aquest sentit, pel que fa a la poca importància dels drets individuals a la Xina, sembla que el govern continua inspirant-se en el pensament de Mao Zedong, qui creia que “no hi ha drets naturals; els únics drets de l’individu son els que la societat li dóna” (Altuni).

3 Veure legislació en l’àmbit de la cultura: China Ministry of Culture; Culture Laws: http://www.ccnt.gov.cn/English/laws/

4 Les 5 regions autònomes de la Xina són: Guangxi, Mongolia Interior, Ningxia, Xinjiang (Uygur), i Tibet)

5 M’hauria agradat aprofundir en l’estudi del rol del curiós Comitè de Salut Pública i Cultura però els límits en l’extensió del treball no m’ho permeten.

Anuncis
Posted in: Gestió Cultural