El cirerer

Posted on 29/06/2011

4


First red cherries

Image via Wikipedia

Seien al marge l’una al costat de l’altra, quietes. Estava clarejant i els sons i les olors del dia es desvetllaven mica en mica. Rere els arbres fruiters de l’hort el sol regalava els seus primers raigs blanquinosos i tebis.

– No vull entrar encara, Blanca. El pare ja es deu haver llevat i no vull trobar-me’l amb la olor de cervesa que faig.- Va dir la Joana mentre estenia les mans per tocar la primera llum.

– Què hem de fer, doncs?

– No ho sé, explica’m alguna cosa…

– Explica-la tu, jo tinc son… Explica’m un conte com els que ens explicaves quan érem petites.

– Un de prínceps i princeses, i bruixes dolentes? – la Joana somrigué perquè ja no tenia forces per a riure.

– Tu mateixa.

– Molt bé, deixa’m pensar… Hi havia una vegada… en algun moment de l’eternitat… un castell. No era un castell qualsevol, aquell. Per començar no era de pedra, no tenia ni parets ni finestres. Tampoc era l’estatge d’un rei, ni d’un príncep, ni d’un noble. Estava a molts i molts anys llum d’aquí. Era una constel·lació, i l’habitaven uns éssers alats i poderosos. Havien viscut allà durant segles, acumulant la saviesa universal en un arxiu. N’eren tretze, al servei del Tot Poderós, els Tretze Dolços i Immortals. Així els anomenaven tot i que no eren ni una cosa ni l’altra. Més que dolços eren la materialització de la tristesa, de la malenconia; i més que immortals eren esclaus del temps.

Havien nascut tots el mateix dia però cadascun en una de les tretze puntes de l’Univers, perquè l’univers te tretze puntes que s’uneixen en un punt, l’única sortida, la frontera definitiva, allà on s’alçava el castell-constel·lació. Ells eren els duaners que vigilaven la sortida (perquè no res no entra del buit cap a dins). No pretenien pas aturar cossos celestes ni astronautes despistats, igualment, aquests no podrien sortir-ne mai, de l’univers. Allò que custodiaven els tretze àngels eren els coneixements i les idees que en algun moment havien nascut al cap d’algú i s’havien propagat cap als estels.

Molta gent no ho sap això, que els pensaments desprenen un eco indestructible i fugisser que se’n va volant cel amunt. Les idees mediocres no arriben gaire lluny, són feixugues i tard o d’hora s’enganxen a algun estel. Les idees brillants, però, no tenen aturador i s’escapen pel minúscul forat que dóna al buit infinit. Els Tretze Dolços i Immortals caçaven aquests pensaments al vol i els guardaven en saquets etiquetats. Així passaren segles i més segles fins que una nit una idea extraordinària va arribar al llindar de l’Univers.

Aquella nit els àngels seien a la balconada fent tertúlia, tal com feien sempre que estaven desvagats. Xerraven i xerraven durant hores, anys, perquè la seva saviesa era enorme i la seva llengua tan perfecte i exempta d’equívocs que una sola frase podia tardar mitja hora en ser articulada. Parlaven d’afers humans, reflexionaven sobre les idees més selectes que havien sorgit al llarg de la història. Parlaven d’arquitectura, de poesia, de metafísica, de química… Però aquella nit la discussió es va interrompre en veure un ocell gegant que s’acostava. Batia les ales blaves amb força i la seva aura de pols daurada deixava una estela rere seu. Tenia un bec de color cirera robust i entreobert. Les potes ferotges tombades cap a enrere esgarrapaven el vent i al mig del cap groc lluent destacaven dos ulls negres i grossos com dues mores.

Qui sap d’on venia l’ocell gegant, qui sap quina idea encarnava. La qüestió és que en arribar al castell angelical, amb urpes, ales de foc i alè tempestuós, va fer-lo miques. Un àngel rere l’altre va caure en defensa de la seva missió eterna. Només dos van salvar-se’n i van volar estels enllà mentre el registre filosòfic es perdia en el no res com s’escola el temps en un rellotge de sorra. Així fou com el Tot Poderós va perdre el control dels pensaments de la humanitat i començà una era d’anarquia universal…

En algun racó del firmament els dos darrers àngels van fer l’amor sobre el jaç de la nit, quatre ales daurades formaren part del mateix ésser. Potser va ser per aquí a prop. Quan els seus cossos es consumiren en la incandescència de la passió, només en restà l’escalfor, que s’anà dissipant, i s’escolà dins la terra fèrtil del jardí. Va brotar un cirerer. Potser cada pinyol d’aquestes cireres guarda el germen d’alguna idea brillant, i ens apropa a la saviesa dels àngels perduts. És tot el que en queda, un grapat de cireres madures i aquest arbre esquifit darrera del pomer.

Té, et vols empassar el pinyol? Potser se’t acut una bona idea!

No fotis! T’has clapat?!

Anuncis