rOdOlen tarOnges

Posted on 02/08/2011

0


Taronges / Oranges
Image by Jofre Ferrer via Flickr

(I) Torrades. La motivació

El sol feia hores que entrava a dojo per la finestra ample de l’habitació del senyor Pa Torrat quan ell començà a desvetllar-se. Dormia tot sol en el seu llit doble i net. Es recargolava de plaent mandra amb els braços i les cames encongides com un infant. Es despertà amb molta gana, enamorat i amb una mica de mal de cap. Per això abans d’obrir els ulls ja pensava en la seva estimada, en com conquistar-la i també fantasiejava en l’esmorzar que es faria. La combinació de tots dos pensaments el portà a decidir que esmorzaria un suc de taronja natural, i la insubstituïble llesca de pa torrat. Aquesta vegada sense mantega. La sucaria amb tomàquet com feia la gent en aquell país estrany. També hi podria posar una mica de formatge fresc… La boca ja se li feia aigua. Volia menjar sa, perdre alguns quilos, havia d’estar en forma per a seduir-la.

 Va aixecar-se del llit d’un salt. Es va preparar el seu bany de bon dia. S’hi va sucar poc més de cinc minuts i s’apropà a l’armari embolicat amb la tovallola pudenta d’humitat. Va escollir amb cura com sempre la indumentària del dia. Va triar la hawaiana estampada marró sobre cru amb el dibuix delicat de les barquetes indígenes i els cocoters. Va baixar al carrer amb energia, balancejant els braços exageradament, cap a la fruiteria de la cantonada. No va passar ni un quart d’hora que ja pujava el carrer rost amb una bossa plena de taronges i un pa de pagès.

(II) Predació. La follia

En Simó arrossega els peus i es balancegen els seus cabells llargs i embullats a banda i banda del seu cap cot. Porta uns pantalons que havien estat verds, tots bruts i foradats. Quan arriba a la cantonada, aixeca el cap com un gos que ensuma el perill i descobreix els seus ulls negres i perfilats amb llapis negre. Mira a la dreta cap on baixa el carrer i cap a l’esquerra on veu un home i una noia que, força més amunt que ell, riuen sobre l’asfalt. Un instant després s’adona que unes taronges rodolen cap a ell. Es planta d’un bot al bell mig del carrer, amb les cames obertes i les mans a punt per a entomar-les. Després comença a fer saltirons a dreta i esquerra com un porter, en funció de la trajectòria que prenen. Mentre en vigila una, una altra se li escapa per la dreta. – Meeeerda!! – Crida. Llavors es llança desesperat en planxa per a agafar-la. Ja la té. S’aixeca amb una tombarella. S’ha fet un pelat a la barbeta. Immediatament, es posa a córrer com un condemnat pel carrer travesser i s’ajup a dins d’un portal. Es mira la taronja amb els ulls pintats i molt oberts. Li regalima una goteta de sang pel coll. Llavors clava les dents com un tigre en la pela amarga i esqueixa la fruita d’un mos. La devora entre grunys i xarrups. I finalment s’aixeca la samarreta, que havia estat blanca, per a eixugar-se el suc i la sang de la cara. Passa una senyora baixa i grassa amb els cabells estofats, la bata i el carret de la compra. Ell fa un rot d’ogre i li diu: – Summament exquisida! – La dona esglaiada accelera el pas sense poder arribar a córrer.

 

 (III) Fantasmes. Els precedents

– El món no s’atura. Tothom ho sap avui en dia. Ni per l’amor, no s’atura! Qui resta capaç d’aturar-se per amor?- Saliva pensa, i algunes paraules se li escapen enceses per la boca. – Crec que m’estimo els homes en funció dels orgasmes que m’han donat.- I afegeix amb dramatisme- Sóc incapaç d’estimar a ningú en essència, l’amor per a mi ha esdevingut ni més ni menys que la simple compenetració sexual.- Ha de fer un esforç per no perdre el compte de quants han patit o admirat la seva indiferència aquests últims mesos. Ella sempre es mostra (i sovint hi està) a l’altura de les circumstàncies. Cap d’aquests amants passatgers no ha sabut abstreure-la del brogit de la maquinària suïssa que batega dins del seu cap, tot s’ha de dir, tampoc ha provat de fer-ho.

 De tant en tant, potser d’acord amb alguna etapa del seu cicle hormonal, desitja desesperadament enamorar-se, enamorar-se d’unes mans, d’uns ulls, d’uns llavis, d’una veu que la facin tremolar sense tocar-la. Anhela impacient els braços perduts que han d’aixecar-la, d’embolcallar-la, uns braços pels qui pagui la pena passar fred o gana. A vegades, dreta, a la vorera, observa el riu de gent que s’escola i l’ignora. De sobte el veu, el cor li fa un salt, però no, no era ell. Ja ha passat de llarg amb les mans a la butxaca, les bosses de la compra penjades al manillar de la bici, amb la gorra verda i l’americana de pana, o dins de la furgoneta… I es pregunta què deu fer el seu amor desconegut i veritable, si se’n recorda de la cita que els ha concertat el destí. Potser ara besa a algú altre, o espera un taxi, potser s’està afaitant, jeu a l’herba d’un parc, acarona un quisso, o es llança d’un avió… zzziiiuuuu… I li diu com el troba a faltar, avui més mai, que està tipa de desil·lusions, que creu que ja n’ha tastat prous d’agres, de podrits, d’insípids…

(IV) Fèmur trencat. Dany col·lateral

 Hi ha un colom brut a l’ampit i tres taronges a la vorera. El sol les ha envernissat i continua estovant-les sota el pes feixuc dels quaranta graus. Passa un nen amb pantalons curts que surt d’escola. Va tot sol i capficat. Quan veu les taronges se li desperta la falera pel futbol. Es posa a fer acrobàcies amb una de les taronges, tot passant-la d’un peu a l’altre. La cartera li va botant a l’esquena. Content, s’imagina al bell mig del Camp Nou, davant de la porteria. Xuta la taronja amb totes les seves forces cap a endavant. Goooooool!!!! La taronja s’estavella dramàticament contra el cul d’un gos. El gos gemega i fa un salt. La taronja que gira solta fuig carrer enllà i el gos surt corrent endimoniat rera seu. La corda que té lligat el gos pel coll es tensa en qüestió de mil·lèsimes de segon. D’una estrebada fa perdre l’equilibri a la senyora Conxita que en aquell moment aixecava el bastó per fer una altra passeta de suplici. La senyora Conxita es trenca el fèmur quan cau de cul a terra.

 Després de sortir de l’hospital ja no anirà tan lleugera. Haurà de deixar el seu pis atrotinat i sense ascensor on viu tota sola des que es quedà viuda. Haurà de compartir els dolors i la soledat amb els companys de la residència. Amb una mica de sort tindrà una visita a la setmana.

 (V) El Sol. Esca del pecat

 La calor és un drap humit damunt de la ciutat. Una mosca acaba de morir en un got en un intent de refrescar-se. Nissolta seu amb les cuixes enganxades per la suor a la cadira d’alumini de la terrassa. Davant seu, dos directors de cine disfressats del que voldrien ser parlen excessivament engrescats dels seus projectes… Nissolta fa l’últim glop d’aigua, es troba la mosca a la llengua i escup enèrgicament. S’aixeca i aparta l’embolic de cadires encegada pel sol. S’allunya sense esma ni per aixecar la mà per a fer-se una visera. A les quatre ha de ser a la botiga. Segur que tornarà a fer tard. El sol sol estamordir-la. Llavors perd la noció del temps; els objectes es dilaten i contrauen amb l’escalfor en les seves visions hipnòtiques. Arriba només cinc minuts tard. Ja han mig apujat la reixa i entra acotant el cap. Sent l’alenada de l’aire condicionat, com una esgarrifança. Topa amb una caixa, encara no ha recuperat totalment la visió. L’aixeca fastiguejada i la posa damunt del taulell.

 (VI) Girasolta. L’escapada

 Girasolta s’ha posat en primera posició després de saltar de la bossa del senyor Pa Torrat. Ha esquivat Saliva destrament i ha continuat accelerant. Ha hagut de deixar la seva companya a la seva sort a les mans del sonat d’en Simó, però gràcies a ella, en Simó li ha tret els ulls de sobre i ha pogut fugir rebent per la seva esquerra. En travessar la següent cruïlla se sent lliure i feliç, imparable, sent el vent que li refresca la pell escaldada pel quitrà roent. Recorda la brisa que la bressolava quan penjava de la branca, recorda les seves germanes perfumades, i el cruixit dels tarongers a la nit. En el seu somni, sent un sotrac. S’ha encallat a la vorera. Recorda la ma dura que l’arrencà de la branca amb una estrebada cruel. Després veu arribar dues companyes més que s’aturen al seu costat.

Ara hi ha tres taronges a la vorera, i uns quants coloms bruts que parrupegen al seu voltant. S’acosta un nen que surt d’escola, capficat, amb les mans a la butxaca.

 

(VII) Calvari. El preludi

 Eren quarts de cinc de la tarda i el sol encara pesava de valent. El senyor Pa Torrat pujava el carrer suant la gota i amb una gana de llop. Carregava una bossa plena de taronges. N’havia comprat almenys dos quilos, al final, per fer dia dieta sana tota la setmana.

Quan omplia la bossa a la fruiteria de la plaça no s’havia adonat que el plàstic estava una mica esquinçat. A mitja costa, el pes de les taronges havia estirat prou el cec de la bossa com perquè les boles sucoses i dolces comencessin a sortir una darrera l’altre pel forat. El senyor Pa Torrat, amb tota la ressaca que portava al damunt i l’inici d’insolació, no va reaccionar a temps. De sobte es va veure amb tota compra rodolant carrer avall. Només va tenir temps de salvar l’última de la bossa i va sortir esperitat darrere la fruita.

 (VIII) Rebot  El detonador

 La Rosa i en Bernat discuteixen pel carrer.

– Sempre em dius el mateix, però quan ho penses fer?- Diu la Rosa.

– Ah! No ho sé. Em costa fer el pas. Estic molt bé ara… –La Rosa assenteix sense dir res, i després d’una pausa en Bernat continua.- Tinc una bona feina, tranquil, ja ho saps, hi estic bé a casa. Simplement no trobo el moment, però hi vaig pensant, fa tant de temps que tinc aquest projecte que s’ha convertit en una cosa còmode que sigui simplement un projecte. – A la Rosa li puja la mosca al nas.

– No cal que ho diguis! Fot anys que dones voltes a la mateixa història. A aquest pas hi hauràs d’anar amb cadira de rodes i infermera personal! Ja t’hi veig entre els boscos del pic Shaoshi, decrèpit, complint el teu somni abans de morir, aprenent Kungfu amb un monjo tan vell com tu però cinquanta vegades més àgil!- En Bernat procura defensar-se tot encaparrat.

– Ja ho sé, no ho sé, com t’ho diria, falta el detonador que m’impulsi, és com si esperés un senyal.-

Tan bon punt aquestes paraules li surten de la boca en un núvol d’alè, una taronja rebent que acaba de travessar la plaça cau al carrer ensotat de baix, i va a rebotar amb precisió i precisament damunt de la calba incipient d’en Bernat. La Rosa esclafa a riure. En Bernat s’atura en sec. Se li posen uns ulls rodons com taronges.

–No m’ho puc creure, Bernat! Tu ho has vist? Em sembla que em convertiré al budisme. Però d’on ha sortit això? Tu ho has vist? No ha trigat ni un segon!– La Rosa s’ha esverat. En Bernat no escolta res del que diu.

–Em sembla que hauria d’anar a l’agència de viatges, eh?- Diu finalment.

–Jo t’acompanyo, ja hi podem ser!- La Rosa l’estira del braç, camina absolutament abstret. Ha de preparar un viatge llarg i decisiu que emprendrà dissabte.

(IX) Entrebancada. La clau

 – Ont’as fotut les bosses de plàstic?- Remuga en Biel. – Ah! Goita-les, ja deia jo. Estira sense contemplacions el plec de bosses que ha quedat mig esclafat sota la caixa. La primera de la pila s’estripa tota, la segona queda una mica esquinçada, la tercera només te un foradet. I allà es queden, esperant els clients.

 

 (X) Sandàlies suades. L’altre calvari

 Era dilluns. Saliva notava com si els peus se li estovessin de calor. Les sandàlies li relliscaven sota la planta. Al matí havia baixat a la platja a peu. El mar era molt blau, la platja estava estampada de banyadors lluents, para-sols pells brunes i pells de guirigambes. Quan es cansà de l’espectacle estiuenc, i de la vanitat de la fauna de la Barceloneta es passejà una estona pel Born i pel Barri Gòtic, distreta amb terrasses, botigues i carrers a vessar de personatges de tots els colors i els estils. Després de cruspir-se un falafel a les Rambles començà a pujar tranquil·lament pel Passeig de Gràcia. Però arribant ja a casa no podia més, només pensava en la dutxa que es fotria.

 (XI)La mà allargada. Encontre en l’espai-temps

 El senyor Pa Torrat saltava carrer avall. Arribà a atrapar una altra taronja. La resta continuaren rodolant cada cop més de pressa. Saliva tombà la cantonada i veié aquell senyor fent salts i corrent com un nàufrag quan veu un vaixell, maleint-se els ossos en anglès. Va entendre a l’instant el que passava quan va veure l’estampida de taronges que se li acostava. Li va agafar un atac de riure, però va afanyar-se a recollir-ne solidàriament. El senyor Pa Torrat arribà corrent i suat davant seu. I li va dir: -Fuck! What a day!- -Here you go.- Li va dir ella mentre estenia els braços per a donar-li les taronges. A ell, que ja en portava una a cada mà, més la bossa del pa, li van tornar a caure quan intentava agafar-les totes i ella va haver de córrer per tornar-les a recollir. Aquell senyor anglès amb hawaiana i xancletes li va caure bé a l’acte. Li va demanar si no tenia una bossa, i ell li va respondre que perquè no l’acompanyava fins a casa i així li podia fer un suc de taronja natural com a mostra d’agraïment. L’idea d’un suc de taronja era força plaent, i també semblava que ho podia ser la companyia d’aquell quarantón, així que hi va accedir amb un ample somriure.

 (XII) Intimitat. La íntima meitat

 Saliva se sent submergir en la blavor del son. El senyor Pa Torrat li acarona els cabells amb la mateixa cura que ho va fer el primer dia, com si ho fes d’amagatotis. Ella nota l’escalfor del cos proper i es deixa endur en la corrent dels somnis sense pors. Ell recorda el rostre d’ella quan tot just l’estrenava amb la mirada, era bru, encès i lluent, que somreia tot ell, fins als cabells. Ara el redescobreix enèsimament, de perfil, en la penombra, ja coneix tots els gests i ganyotes que sap fer, però en aquest moment, quan descansa, és quiet i vulnerable. Sabria dibuixar tots els trets que queden amagats per la foscor. El senyor Pa Torrat s’adorm en el seu llit net i doble. Saliva es mig desvetlla quan ell somnia que juga a futbol. Li passa la mà dolçament per l’esquena per a calmar-lo i ell respon amb una abraçada, i s’estimen, així, per sempre, com el mar i la sorra.

(XIII) Síndria. El cercle

 Mentrestant, en algun lloc remot, al capvespre, una síndria grassa i madura agafa embranzida.

* Conte  finalista del concurs de contes Vent de Port 2008.

Publicat per Pagès Editors en el recull de contes del premi Vent de Port 2008, titulat “Lladre d’amor i altres narracions”.

Anuncis