Wutai Shan

Posted on 09/08/2011

0


Stupa at the top of the Middle Peak of Wutai S...

Image via Wikipedia

Agost 2005

L’albada

El dia s’ha aixecat puntual emblanquint la pantalla del cel. La llum brollava com un sortidor rere les muntanyes a Wutai Shan. L’arribada del nou dia és renovadora, fins i tot a penes havent dormit. I mentre els turistes s’apinyen a resar en un succedani de temple, jo vull impregnar-me de la primera llum, tan neta.

La nit ens ha fet el camí més dolç. El tren que hem agafat al vespre a Beijing ens ha bressolat acotxades a la llitera en llençols bruts a sis pams del sostre. A quarts de quatre del matí ens hem enfilat a les muntanyes dins l’autobús farcit de peregrins i turistes del país. Pel camí s’ha trencat la fosca i s’han començat a mostrar les esquenes de les muntanyes a dreta i esquerra.

Taihuai és una escampadissa d’hotelets i temples, de paradetes i botigues d’estampes, rosaris i falses antiguitats. La multitud és més dispersa que a la capital del país, però als carrers no hi falta animació; hi ha monjos devots, turistes rics, i les cares curtides pel fred dels vilatans, que alenteixen el pas davant meu per a mirar-me sense cap mena de discreció, espero que sense desdeny.

Contra la paret d’una casa a pocs metres d’on sec, en aquest carrer apartat, hi ha una pila de carbó. Els trossos són grossos, fan més de dos pams de llarg. Carrer avall hi ha un parell d’esteses de bolets sobre l’asfalt, i a l’altra banda del carrer, que dóna al torrent un tros enllà hi ha un petit abocador de deixalles que escampa la fortor característica, que després de passar sis setmanes a Beijing ja no em sembla tan ofensiva.

Envoltada de verd als quatre vents no he pogut contenir l’impuls d’anar a fondre’m entre les fulles i les herbes. Hem creuat el riuet, peus nus. Una monja amb el cap afaitat i una rialla ampla ens ha indicat el sender que puja pel turó. La pluja ens ha donat una primera advertència amb un ruixadet dissuassori. En tornant a l’hostal, una truja negra rodejada de garrins assaltant-li les mamelles ens ha cridat l’atenció. En apropar-nos-hi els veïns ens han vingut a parlar. Ens volien vendre un garrí.

Els pobres de la vila eren entre amables i esporuguits, la mirada molt trista, malgrat els somriures. Un dels homes tenia els ulls clars, era una mirada màgica en aquells ulls orientals. La casa era una estança petita amb llit doble i una cuina de llenya al racó. La dona ens mostrava les seves pertinences recollides entre deixalles avergonyida i procurant despertar-nos l’ànima caritativa. Finalment la dona ha esclatat a plorar després del flaix de la foto, no se si de veritable desesperació. Creia que l’havia enlluernat, però es fregava els ulls plorosos. Potser de vergonya, de vendre la seva misèria per no tenir res més, per viure de la brossa i entre escombraries i porcs. La pobresa de la dona no era només la falta de diners, era la falta de dignitat, l’exclusió, el fet d’haver esdevingut sapròfit en el sistema, envoltada de “rics”.

Al vespre la negror del cel ha alliberat el xàfec. No hi havia llum als carrers, només els llamps il·luminaven de tant en tant el carrer convertit en riera. Per l’escalinata baixava l’aigua a galledes, saltant de graó en graó. Hem anat a comprar una guia del lloc i l’aiguat ens ha atrapat desprevingudes al centre de la vila. Hem arribat a l’hostal molles com polls, he escorregut els mitjons al desguàs del lavabo i ens hem rentat les dents a la llum d’una espelma.

El despertar

La tempesta d’anit duia una tronada tan forta que feia saltar les alarmes dels cotxes. El sol del matí ha il·luminat els bassals i els tendals del mercat arrebossats de gotetes. Per esmorzar, sopa de mill. No se què puc menjar per curar-me la diarrea que m’ha capgirat el ventre de bon matí. Tinc el mirall davant, i no faig gaire bon aspecte; un parell de bosses fosques sota els ulls, el color esgrogueït, els cabells mal recollits i embardissats son el marc més congruent per al meu rostre.

Ara el sol cau de biaix sobre el quiosc apartat de la vila atrafegada. És com un mugró damunt del turonet. Tres monjos joves hi mengen síndria i penetro en el seu espai respectuosament. La síndria que m’ofereixen és la més bona que he tastat mai, amb el seu suc em torna l’alè i l’energia. El verd és aclaparador, el blau del cel és dens i envernissat. Dos dels monjos seuen a l’obra del banc mirant cap a fora i sense dir-se res. Porten túniques ataronjades i espardenyes de color marró, els cabells tot just neixen sobre els caps.

L’ascensió

És cert així que, com diu Cohelo, l’univers confabula a favor nostre? He reconegut els amics al temple del Buda del Lotus abans de convertir-los en amics. L’home de cabells grisos m’ha somrigut amb la mirada. Després el seu fill m’ha proposat d’anar junts a Beitai, la terrassa septentrional del conjunt muntanyós de Wutai Shan, la muntanya de les cinc terrasses. Ens havíem passat el matí picant ferro fred, provant d’esbrinar com arribar al cim més alt de la zona, de 3058 m. situat al nord. Només havíem fet que rebre ofertes alternatives dels taxistes amb els preus inflats. Que no si pot arribar, que heu de ser almenys quatre, que la carretera esta tancada, que son quatre-cents yuans…

Després que els amics xinesos negociessin per nosaltres el taxi ens ha enfilat fins al coll entre Beitai i Dongtai (la terrassa del nord i la de l’est, respectivament). Des del coll quatre motoristes ens han acompanyat fins al cim. Les motos, atrotinades però confortables roncaven sobre el camí empedrat, digne de la santedat del lloc. Lloses blanques, acabades de col·locar, els marges nets, la serp de pedra filtrant-se en la natura esquerpa, entre la prada muntanyenca habitada tan sols per peregrins esgarriats, monjos, vaques i boletaires.

La moto que m’ha tocat a mi no anava gaire fina, i el motorista no era precisament un expert. A mig camí, en un revolt no ha reduït la marxa (segurament perquè el canvi no funcionava) i ens hem quedat parats al mig del pendent. Valls, muntanyes, colls, prats i núvols molsuts m’han acotxat en l’ascensió, el vent gelat a frec de pell i el motor entre les cames. Els ulls plorosos per l’erosió de l’aire vessaven també llàgrimes d’emoció.

Què m’ha portat aquí? Un cúmul de casualitats afortunades, la sensació de saber on dirigir les passes. No entenc gaire els capricis de l’univers, però em fan sentir una plenitud extrema. A més de tres mil metres d’alçada contemplo la Xina amb uns ulls renovats, uns ulls plens de l’amor que han rebut del món i que volen deixar amor arreu on es posen.

He fet un petit montícul de rocs. El meu nou amic m’ha dit que és aquesta la tradició, es fa la pila i es demana un desig. Però quan creus que ja no et pots sentir més feliç del que et sents, quin altre desig pots tenir que no sigui que no deixin mai d’existir moments com aquest?

En Su Yu, la Lingxia i jo, som tots conscients de la màgia que ens ha unit. I el pare? Ell ha dit que el nostre encontre és un yuanfen, però resta en silenci durant les nostres converses en anglès i m’anomena xiao pengyou (petita amiga), cosa que em fereix perquè em fa pensar que em veu poca coseta… I jo que el veig tan bell, esculpit d’arrugues menudes, de faccions dures, amb un caminar que delata el pes que li toca carregar sense queixar-se. Com es veu la màgia de l’univers als 60 anys i malalt? Jo, el seu xiao pengyou encara tinc tant per córrer abans de saber-ho…

Després de visitar la terrassa nord, dels del coll on ens esperava el cotxe hem pujat a peu fins a l’altra, la oriental. Hem visitat el temple, enorme, que estaven construint. En baixar no he pogut reprimir l’impuls de deixar lliscar el meu pes pel pendent, saltironejant, esquivant sots i rocs, reptant la força de la inèrcia.

Al vespre, el jove Salem Su ens ha convidat a un banquet a l’hotel més bo de la vila. He menjat i he begut pels descosits, hem confessat la nostra perplexitat davant de l’experiència acabada de viure.

Su Yu és un jove executiu totalment immers en la vida frenètica de l’home de negocis. Ens explica que ha vingut aquí a buscar el camí que ha de seguir. Alguna cosa el turmenta. Vol demanar consell al lama que dirigeix aquest temple. Li agrada massa atipar-se d’exquisiteses, beure i fumar. Ens empeny als excessos.

Repòs

Són les nou del vespre i ja em voldria rendir a l’amor dels llençols. L’espelma crema damunt la tauleta de nit entre la Lingxia i jo. Em sembla que compartim el coll adolorit i l’esforç per copsar la poca llum que tenim. La flama de l’espelma gairebé és tan llarga com el tros de cera vermella que queda. A l’hostal hi ha electricitat però l’interruptor de la làmpada de l’habitació no funciona, i ni tan sols ens hem molestat a queixar-nos. A través de la finestra oberta entra la melodia d’uns cants budistes que fa ja tres dies seguits que sento pels carrers. Sol sortir de botiguetes on venen tot tipus de mercaderies d’ús religiós. La cançoneta podria resultar empipadora però, de moment, el so és equiparable al murmuri de l’aigua, o a la respiració del vent.

El preu del desig

Avui a les tres els monjos del Temple del Buda del Lotus han pregat per encàrrec. Algú els ha pagat perquè encomanin a Buda el seu desig. Hem assistit a la cerimònia. M’ha sorprès el poc interès que hi posaven els monjos. La meitat han arribat tard, un a un, s’han tret les sabates amb desgana, s’han deixat caure la capa gruixuda de color bordeus damunt de les espatlles i s’han afegit al càntic greu i pla. Davant meu hi seien els tres monjos més joves que no es podien estar de fer alguna bajanada de tant en tant. El monjo que seia davant d’ells s’ha girat algun cop amb cara de pomes agres.

Tot i no conèixer les cançons m’atreviria a dir que no les brodaven, precisament. Una veu experta destacava entre les altres, les quals conformaven un murmuri absort. La majoria d’ells tenien el cap a una altra banda; un d’ells comptava bitllets, l’altre es mirava i remirava les partitures mentre apilava les làmines sense badar boca. De sobte han entrat un ramat de devots carregats d’ofrenes; capses de cartró (segurament plenes de llaunes de refrescos), una garrafa d’oli, fruita… Entre empentes han fet les tres reverències reglamentàries davant de cada imatge. Al fons de la sala, el Buda del present, el del passat i el del futur se’ls miraven per damunt de l’espatlla des de la seva aura daurada.

La fosca

La nit passada vam dormir al temple en una petita habitació amb tres llits, una tauleta rodona amb el termo, un armariet baix amb dos batents i un rentamans consistent en una palangana de plàstic amb pebrots dibuixats al fons i un suport, també de plàstic.

Al vespre, abans de ficar-nos al llit, vam donar unes quantes voltes entorn un dels petits temples consecutius. Donàvem tres cops de cap a la porta tancada cada cop que hi passàvem, i tres més a una columna de la porxada posterior. Se suposa que a base de fer-ho trobaríem felicitat i pau instantània. La veritat és que sí, em sentia tan graciosa donant-hi voltes que no podia evitar somriure mentre cantava una cançó en veu baixa al ritme dels meus passos. Al final, tres reverències més, baixant fins de panxa a terra i estirant tot el cos. Trobo que és un bon exercici, tan a nivell físic com espiritual.

Ja caiguda la nit, davant de les nostres cambres, a l’avantpati del temple, es va despertar una conversa transcendental entre els amics, inspirada potser per l’olor d’encens, la nit sense estrelles i els edificis del temple envoltant-nos i protegint-nos.

Un cop sota l’edredó, alguna cosa em neguitejava, un nosequè com una ànsia, un malestar íntim que em rosegava des de la tarda. Entre aquesta gent nova que m’havia adoptat amb els braços oberts em sentia estranyament sola, indigne. M’havien fet observar a mi mateixa amb uns altres ulls, potser més crítics. Havien fet que em deixés de sentir especial.

Una estona abans sèiem a l’escala del porxo amb un monjo jove amic d’en Yu. Hesan, el monjo, tenia el portàtil del seu amic a la falda, sobre l’hàbit granatós. La llum blavosa de la pantalla li banyava la cara i el cap nu. Responia, mandrós i pacient, les nostres preguntes, segurament estúpides sobre el budisme i la vida monacal, mentre escollia la música que volia escoltar, i rarament treia els ulls de la pantalla.

El que més m’emocionà és quan digué tot brandant el cap i somrient davant la nostra ignorància: no, no, no, som tots iguals. I en aquesta afirmació tan simple i maltractada en el nostre món semblava haver-hi de sobte una veritat evident i aclaparadora que desprenia el seu convenciment. Després, en la intimitat del coixí rumiava d’on venia aquest sentiment d’ésser menystinguda, molt probablement té relació amb un excés d’amor propi i d’egocentrisme.

El temple

És estrany que en comptes de venir a trobar la pau en un lloc com aquest, hi hagi despertat un conflicte intern. Anit, entre el son i la vetlla vaig semblar entendre millor el perquè del meu malestar i em va semblar veure els passos que em guiarien cap a ser més bona persona. Tanmateix, de la mateixa manera que es fonen sovint els somnis tan bon punt palpem la realitat exterior, la meva clarividència també s’havia dissipat aquest matí.

Ens hem llevat amb el cel estrellat i una lluna aguda i feliç. Eren prop de les cinc del matí. Hem anat a escoltar la pregària dels monjos. Se’ns ha fet de dia dins del temple; poc a poc, la llum a través de les rodonetes de la finestra s’ha anat aclarint.

Els cants et guien per antics camins, si et deixes portar, lliurant-te a la melodia. Inesperadament, sona el tambor amb l’estrèpit de les campanetes, el camí vira, il·luminant-se, torna a la superfície. Per la porta oberta entren els refilets matinals dels ocells que s’uneixen al cor. L’hora que dura la pregària es fa feixuga si no s’hi està avesat. Se’m tanquen els ulls. En acabat, tots s’alcen d’un bot com els estudiants quan sona el timbre que senyala l’hora d’esbarjo. Jo m’escapoleixo altre cop dins del llit.

Ens tornem a llevar a quarts de set per anar a esmorzar. Mengem una sopa insípida, un pa blanc al vapor i una mica d’arròs amb bolets. Després d’això ens informen que hem d’abandonar el temple, que no està permès (pel govern?) d’acollir estrangers al monestir. No puc evitar de sentir-me discriminada per ésser d’una altra raça i d’una cultura menys elevada, altra vegada. Ara veig la materialització en fets d’algunes cares llargues quan em veien pel temple.

El nostre amic i protector ho sent més que nosaltres mateixes i, en pocs minuts ens troba un hotel. Refem la motxilla altra vegada i ens n’anem. Tot i això, els monjos ens conviden a assistir més tard a una altra sessió de pregàries, una d’extraordinària que es fa cada tres mesos per a protegir el temple.

La pregària

Ja torno a seure dins del temple, de cara a l’est i arran de paret, amb els budes a la meva esquerra. Aquesta pregària dura dues hores, els timbals tenen més protagonisme, també sonen trompes tibetanes, cargoles, campanetes, plats i una espècie de tamborí. La música és més rítmica i més sonora, no tan soporífera com la de les cinc del matí. Ara entenc la informalitat dels monjos durant les pregàries. Aquí no és com en les misses catòliques que he vist, aquí s’ho prenen amb diligència però amb comoditat. Fins i tot fan una pausa d’escassos minuts, just per servir te amb llet, pastes i una llauna de llet de coco, tot deliciós. Acabo de pescar un monjo grassonet badallant de gust. Aquí la gent està per feina, però sense encarcarar-se. Així que jo he procurat fer el mateix; he deixat d’estar pendent de la manera com seia, i he anat fent la meva, picant de tant en tant alguna pipa que havia caigut de les pastes de la mitja part.

En Su Yu seu a prop de mi amb les mans juntes davant del front. De tant en tant es tomba per a fer-me algun comentari, sempre benvingut. La situació se’m fa amena i molt agradable. Després d’haver hagut de marxar de l’habitació monacal, però havent acceptat sense rancúnia una altra mena d’hospitalitat, sento per primera vegada que participo de la vida d’aquesta gran família, els integrants de la qual son persones si fa o no fa com jo.

L’herba alta

Demà me’n vaig. Des del temple estant contemplo una altra vegada el cim on reposa un quiosc minúscul carregat d’esteles amb pregàries escrites. Petites banderoles de colors que des d’aquí baix semblen vives fogueres.

I ara en torno, d’allà. Ningú no ha volgut acompanyar-m’hi, però estava entestada en pujar-hi, així que m’he aventurat tota sola pels caminois entre l’herba alta. Quan era al peu de la muntanya m’he trobat a cinc o sis homes amb perxes i cistells. Un d’ells m’ha mirat amenaçant i, indicant-me’n el gruix amb el polze i l’índex d’ambdues mans, m’ha cridat als morros: -You shé!- He entès el que m’havia dit unes passes més enllà, i he pensat: – Quin beneit, es diverteix espantant a les noies. Pots comptar si hi corren serps per aquí! I menys de tant grosses.- He començat a tirar amunt. La primera esbufegada és la més desagradable, i la por, no pas de les serps, sinó dels homes, m’accelerava encara més el cor. Tot i això he anat pujant sense més incidents. Quan era ja gairebé al coll he vist a un peregrí. Ha resultat ser el pare d’una família que feia xirinola al voltant del petit temple. L’home m’ha ofert un cigarret que he acceptat a contracor. Després jo i ell hem pujat junts una mica més amunt. Quan el paisatge era quasi immillorable ha començant a preguntar-me sobre el meu estat civil mentre em convidava a compartir la pedra estreta on seia. Llavors entre somriures nerviosos m’he acomiadat i he engegat ressolant rostros avall. Una bona caminada!

Encens i menges

Abans de sopar, amb l’estómac rebel·lat, el monjo Hesan ens du a un petit temple als afores on diverses imatges de Buda l’esperen per a rebre la veneració. Primer anem a cremar un grapat d’encens de colors en un cremador sota el qual s’acumulen pilons i pilons de cendra. Ajunto les mans, les passo del front al pit i a la panxa, m’agenollo i faig tocar el cap a terra que queda emblanquinat de cendra. Resto uns segons en aquesta postura, amb els palmells de les mans cara el cel, repeteixo la reverència tres vegades. Després esperem a Hesan que canta i toca diversos instruments per torns dins del petit temple, dóna la sensació que es limita a complir mecànicament el seu deure.

Finalment anem a sopar, ja no podia aguantar més la gana. És el sopar de comiat i Hesan acompanya el quartet dels últims dies. Comença com la resta d’àpats que hem fet junts. Arròs o tallarines? I després Salem (Yu) dirigeix la tria de plats “to meet our stomachs”. De tant en tant, el seu pare, un senyor rondinaire, arrufa el nas i agita les mans en senyal de desaprovació. Albergínia arrebossada amb salsa agredolça, pollastre amb llegums i àpit, tomàquet amb sucre candi, una mena de cansalada que no vull ni olorar, una coca salada sense condiments… Com sempre massa quantitat. Quan arriben els bols d’arròs (massa tard) Salem i el pare engeguen les cambreres i l’arròs sense miraments. Mica en mica s’acumulen ampolles buides de cervesa a l’ampit de la finestra (a la taula ja no hi cap res més, i mira que és gran!), el jove monjo ja ha arraconat la llauna de suc de pinyol de préssec, que diuen que és tan bo per al cutis, i s’ha envelat fent gan beis (asseca-el-got).

La conversa s’ha tornat fluïda amb la ingestió del líquid escumejant, fins que ha deixat de ser conversa i s’ha convertit en alenades de fum, riures i cançons. El pare ha tingut clar fins a quin punt podia participar del sarau dels joves. En algun moment s’ha aixecat; he pensat que marxava, però més tard l’he vist assegut al costat de la porta, espectador privilegiat de la transformació progressiva del restaurant. El karaoke ambulant que voltava de taula en taula ha quedat retingut vora la nostra. Eren un noi esprimatxat i grenyut amb aires d’estrella i una guitarra elèctrica, acompanyat d’una cantant amb veu d’òpera xinesa, d’un full plastificat amb el repertori escrit a mà, i d’un parell de micròfons.

El nostre monjo s’ha convertit en el focus de l’atenció de tota la sala. La seva veu entrenada diàriament amb les salmòdies es lliura ara a la passió de les cançons d’amor. Ja s’havia tret l’hàbit que cobria les seves vestimentes informals i estava dret, cara vermell, davant de la parella de músics, posant tot el sentiment a cada nota, el seu cos rendit també a la música. L’assistència pica de mans, brinda un cop rera l’altre i riu. En acabat li fan beure la cervesa a Sant Hilari i l’obliguen a cantar-ne una altra.

El pare, que fa estona que observa l’escena, a vegades volent dirigir la manera de cadascun de nosaltres de participar de la festa, ara creu que la cosa comença a degenerar i ens convida a retirar-nos amb el seu posat d’indignació, però feliç, al capdavall. L’home és d’aspecte norteny, de faccions dures i més alt que la mitjana dels seus compatriotes. Malauradament, el seu fill no ha heretat la seva bona planta. Sovint sever i malhumorat, però amb el cor dolç, crec, em renya sovint fent mig comèdia. M’anomena una cosa que no entenc, i temo que es burli de mi, sigui com sigui li deu agradar fer-me enfadar. Potser no sap que soc hipersensible. El seu front ample coronat de cabells grisos, durs com tiges, i el seu posat serè no s’adiuen amb el seu temperament d’infant vell.

El seu fill es dedica a fer diners i a gastar-los sense remordiments. Treballa per una multinacional anglesa, sempre amb el mòbil i el portàtil a mà. Ha vingut a buscar respostes al temple, diu. Crec que no és difícil perdre la pau amb el seu ritme de vida. Ja li ho he dit. Autèntic executiu, negocia per tot i per a tot, dirigeix, calcula, i finalment ens obre el cor, ajunta les mans i resa durant les interminables pregàries al temple.

La carretera

La visita a aquesta terra sagrada s’acaba. De bon matí fem les maletes encara amb el regust de baijiu. La nit abans la Lingxia i jo vam sortir massa excitades del restaurant i vam continuar la festa a l’habitació jugant com adolescents. Esmorzem a peu de carretera on hi ha tres o quatre estants de menjar amb creps, pastes, sopa i pa fregit. Mengem asseguts a la taula estreta i bruta. L’endemà tornaré a tenir problemes de ventre. Anem a buscar l’autobús, ens toquen els quatre seients de la primera fila, malgrat no haver-los comprat junts. Col·leccionem casualitats. Les dues primeres hores són emocionants, anem primer per ports de muntanya, travessem algun poblet on floreixen paradetes d’ous o de verdures a peu de carretera. El conductor no para de tocar la botzina quan passa per zones habitades. També la toca abans d’avançar un cotxe o quan veu vianants uns metres enllà… en fi, no para de tocar-la, i aviat el so estrident es fa insuportable. És una carretera estreta, de dos carrils (en teoria), però de tant en tant passem amb un camió a una banda i un cotxe a l’altre, avancem encara que en vinguin de cara, la conducció és de bojos, tanco els ulls i procuro dormir. Al cap d’unes 7 hores de sobresalts, eixordaments i incomoditat, amb una parada ràpida just per rentar-te les mans, fumar un cigarret amb resignació, i fer quatre saltirons per a fer tornar la sang a les cames, arribem a Beijing. Ara agafa un taxi, i procura que no t’estafi…

* Segona menció especial en la categoria “Premi lletres de dones. Relats curts” dels premis literaris “Homilies d’Organyà 2008” de l’Ajuntament d’Organyà (Lleida)

Anuncis
Posted in: Diari