La vida urbana al centre del desenvolupament cultural

Posted on 16/08/2011

0


World population

Image by Arenamontanus via Flickr

Creixement, urbanització, migracions i xarxes: potencial d’intercanvi cultural sense precedents i redistribució de la diversitat

La millora de la higiene personal i l’ús del sabó, el descobriment dels antibiòtics i el desenvolupament de la medicina moderna han desencadenat un creixement radical de la població humana en els últims 60 anys. L’any 1950 la població mundial era de 2.5 mil milions de persones, actualment en som 6,9 mil milions, i aviat s’haurà triplicat la població des de mitjans del s. XX (13). S’estima que la població continuarà creixent, encara que a un ritme menys accelerat degut la mortalitat causada per la SIDA i per la disminució de la fertilitat (12). A Catalunya, el creixement de la població es deu principalment a la immigració, que actualment representa una vuitena part de la població.

Les ciutats son els territoris més afectats per aquests ràpids canvis demogràfics. L’àrea metropolitana de Barcelona concentra el 67% de la població de Catalunya (10), i al món la població urbana ja representa almenys la meitat del total. La urbanització més intensa, tan per la mida de les ciutats com pel ritme de creixement, es dóna principalment en països asiàtics. En total hi ha 25 ciutats de més de 12 milions d’habitants i 15 son asiàtiques. Tokio és la ciutat més gran amb 34,2 milions d’habitants, Guangzhou, de 24,9 milions, la segueix amb un creixement d’un 4% anual. A la vella Europa, la ciutat més gran és Londres amb 12,5 milions d’habitants, però amb un creixement més estabilitzat . (11)

Paral·lelament al procés d’urbanització, i l’increment en la pluralitat cultural en un territori que comporta, es dóna un altre fenomen clau per a la interacció humana en la pluralitat: la globalització o mundialització. La globalització redueix o fins i tot elimina les distàncies entre regions (7) de manera que podem comunicar-nos fàcilment amb qualsevol part del món, viatjar, migrar, transportar mercaderies, etc. És a dir que d’una banda es dóna un creixement de les ciutats que implica l’aglutinament d’un alt nombre d’individus, que competeixen o no gustos, interessos, creences, tradicions i aficions. D’altra banda, la pluralitat inherent en les ciutats se subratlla encara més amb els processos migratoris que creen ciutats formades per individus d’orígens molt diversos i allunyats. I per completar les possibilitats d’interacció, amb les NTIC, el ciutadà té ara accés a una quantitat d’informació i altres productes intangibles molt superior a la seva capacitat d’assimilació, i la possibilitat de posar-se en contacte amb individus potencialment afins d’arreu del món, incloent-hi la pròpia ciutat.

Aquesta circumstància, conseqüència de la urbanització i la globalització, pot ser una oportunitat sense precedents pel desenvolupament humà a través de l’intercanvi cultural i de coneixements. Comporta una redistribució de la diversitat cultural, que deixa de centrar-se principalment en els territoris locals per a formar minories urbanes i globals connectades. Dit en altres paraules: hem entès la diversitat cultural com a diversitat de cultures nacionals o ètniques diverses durant molt de temps; actualment però, la globalització i la urbanització fan que aquestes diferències nacionals o ètniques es vagin difuminant en la convivència en la ciutat i en el món globalitzat, al mateix temps que les minories culturals forjades des de la afinitat en interessos diversos es desenvolupin com a cultures urbanes i globals.

Segons Corjin quan parla dels vincles socials urbans; El factor vinculante principal es un destino común, un proyecto de futuro. Dicho proyecto no deriva de la tradición, sino que se construye en el proceso de intercambio intercultural, es una formación híbrida en constante renovación […] Finalmente, es más probable que el espacio de estos procesos sean redes más que meros territorios.” (4)

Posem per exemple la cultura punk rock, una cultura minoritària underground que està representada en totes les grans ciutats per comunitats en contacte a través de l’intercanvi musical, les gires internacionals, etc. O la cultura de la capoeira, una art marcial del originària del Brasil molt popular també als Estats Units i Europa, representada per una desena de grans escoles amb centres repartits internacionalment, que facilita intercanvis de professors i d’estudiants arreu del món, així com també suposa una comunitat social escampada més enllà de les fronteres nacionals que obre sempre les portes a tot capoeirista. Un altre exemple pot ser el festival underground d’artistes Burning Man, que aglutina artistes i bohemis d’arreu dels Estats Units i del món en un esdeveniment anual gens convencional, on els participants comparteixen els seus ideals i la seva visió del món durant una setmana i mantenen la comunicació i s’organitzen a través dels fòrums d’Internet durant tot l’any.

Innerarity ens parla del fenomen de desterritorialització: Probablemente sea exagerado hablar del fin de los territorios; pero no cabe duda de que la gravedad del espacio nacional ha cedido el paso a una territorialidad difusa, ambigua y versátil. La escena mundial acoge precisamente ahora un conjunto de estrategias políticas, económicas y sociales que contradicen el principio de territorialidad. Las lógicas de la movilidad se imponen en general sobre las de territorialización.” (7)

El node urbà com a centre de desenvolupament cultural i innovació

El context urbà és el punt potencial de trobada directa i de contacte humà entre multituds d’individus portadors de les cultures tradicionals lligades a territoris diversos i multituds d’individus pertanyents a cultures de xarxa més dinàmiques i en expansió. La ciutat és la trobada en l’espai-temps, és la possibilitat del contacte humà de tu a tu entre individus, el contacte que crea els lligams humans profunds i que, malgrat totes les xarxes virtuals a disposició dels individus, continua essent la essència de les relacions humanes. La ciutat és un laboratori a vessar de substàncies i de reactius culturals que poden entrar en contacte en qualsevol moment tot desencadenant reaccions que produeixin noves substàncies culturals: “La creatividad cultural en una ciudad siempre es más plural y diversa de lo que puede expresar ninguna representación.” (4)

El mestissatge ha estat una font d’innovació fonamental al llarg de la història. Malgrat el fet que el xoc de cultures violent o amb imposicions de la cultura dominant ha causat també l’aniquilació cultural de molts pobles, el contacte entre cultures ha propiciat l’evolució cultural i el desenvolupament humà en combinar coneixements i tècniques diversos de les cultures en trobada. El mestissatge ha donat fruits de molta qualitat durant la historia, en l’àmbit de la música per exemple, tenim la bossa nova o el jazz.

És per això d’una importància cabdal fomentar el diàleg intercultural a les ciutats tot creant plataformes de comunicació on s’hi pugui accedir des de qualsevol identitat cultural, per tal de fomentar l’intercanvi de punts de vista i la cooperació amb un esperit cosmopolita de superació dels reptes globals actuals, com la crisi mediambiental, els desequilibris de riquesa, o el creixement de la població mundial.

El contacte creixent entre cultures vinculat a la globalització és un fet imparable actualment. Els individus tenen curiositat per conèixer allò que hi ha més enllà de les seves fronteres i tenen dret a escollir les seves identitats culturals d’entre tot allò que tenen a l’abast (6). L’intercanvi cultural sense imposicions basat en el valor de la diversitat, multiplicat exponencialment en el context urbà globalitzat, pot ser una font d’innovació de dimensions mai vistes en la història de la humanitat.

Per evitar que la globalització sigui motiu d’uniformitat cultural o de conflictes, cal proclamar la força innovadora de la diversitat cultural per al desenvolupament humà. Les polítiques culturals que promocionin el valor de la diversitat cultural, no només potenciaran la innovació, sinó que també ajudaran a afrontar problemes de convivència i de racisme en l’àmbit local, i per extensió en l’àmbit al global. Com bé explica Bloomfield, Si se desarrollan unas políticas positivas que fomenten la fuerza innovadora de la diversidad cultural, dichas políticas complementarán, más que sustituir, a las políticas contra el racismo, la discriminación y la desigualdad.

Reponsabilitats de l’administració pública local

Donada la complexitat de la ciutat com a node d’interacció i innovació cultural, l’administració té tres responsabilitats fonamentals pel que fa a la gestió de la cultura i la seva diversitat. En primer lloc, ha de garantir els drets culturals d’expressió, d’accés a la cultura i de identificació amb una cultura (6) de totes les identitats culturals locals: identitats que inclouen cultures tradicionals vinculades a territoris locals i de fora, cultures vinculades a les noves tecnologies, a la música, a filosofies de vida, etc. En segon lloc, ha de promoure la interacció entre individus de diferents cultures des del respecte a la diversitat per tal de realitzar el potencial d’innovació inherent en la riquesa cultural de les ciutats. En tercer lloc, l’administració local ha de reconèixer la comunitat rural com a una altra identitat cultural a qui s’han de garantir els drets culturals i la qual cal integrar en les xarxes de cooperació en l’àmbit de la cultura.

Drets culturals de les minories

Pel que fa a la garantia de drets culturals, cal destacar la importància de les polítiques culturals a nivell local, a diferència de les polítiques nacionals o internacionals, pel fet que poden estar fetes a mida per a la realitat cultural de cada localitat, tenint en compte el màxim d’identitats culturals derivades de factors internacionals, locals, socials econòmics i tecnològics. Per tal de tenir en compte tots aquests factors a l’hora de desenvolupar polítiques culturals locals, és imprescindible que l’administració estigui en contacte directe amb la realitat cultural a través de plataformes i mecanismes pels quals la ciutadania i els diversos agents culturals puguin expressar les seves necessitats i desitjos. La participació dels diversos agents i de la ciutadania es pot fer a través de referèndums, assemblees o qualsevol altre tipus de plataformes d’expressió ciutadana, que ja comencen a desenvolupar-se en el nostre país a través de plataformes com Ciutadania 4.0 o SIS. En general ens trobem davant d’una falta de tradició participativa de la ciutadania en l’elaboració de polítiques culturals1. Dragojevic, proposa una sèrie d’estratègies per a promoure la participació ciutadana a través de connexions entre diverses entitats, grups i plataformes que representen la diversitat cultural i òrgans de l’administració concebuts específicament per detectar les necessitats de l’entorn cultural (8).

Pel que fa a la importància del paper dels governs locals en la creació de polítiques culturals, s’ha de destacar també el recull de propostes del document Agenda 21 de la Cultura, creat des de la comissió de cultura de Ciutats i Governs Locals Units que tracen un seguit de principis, compromisos i recomanacions pels governs locals, nacionals i internacionals per a fomentar la diversitat cultural i garantir els drets culturals de la població.

Des de l’Agenda 21 de la Cultura es posa èmfasi en la necessitat de coordinar els esforços dels governs locals a través del treball conjunt en xarxa, des d’on poden “intercanviar pràctiques, experiències i coordinar les seves accions” (5). Aquest tipus d’organització en xarxa en matèria de polítiques culturals configura una xarxa a diversos nivells que idealment acaba connectant-se a tots els individus i les seves especificitats culturals.

Aquesta xarxa global estaria composta pel conjunt d’administracions locals basades, al seu torn, en la coordinació entre els sectors públic, privat i associatiu, on cadascun d’aquests sectors, especialment el tercer sector, ofereixen un enllaç directe als individus envers la tasca de elaboració de polítiques culturals, que els converteix en ciutadans partícips de la vida cultural. Com explica Pascual (8), “Una vida cultural vibrante, diversa e inspiradora a la que tengan acceso y con la que puedan comunicar los ciudadanos de todas las comunidades locales forma una parte sustancial del tejido social que determina el funcionamiento y el atractivo de las ciudades, y por consiguiente de la calidad de vida que ofrecen.”

Promoure la cooperació intercultural en l’àmbit local

Pel que fa a la segona responsabilitat de l’administració local, la de realitzar el potencial de innovació i de desenvolupament humà inherent en la diversitat cultural urbana, l’administració ha de proveir la societat de plataformes de comunicació i de creació que fomentin l’aproximació de comunitats diferenciades, com també ha de promoure la tolerància i la predisposició a l’enriquiment mutu a través de campanyes i programes educatius per a nens i adults. En els projectes creatius que involucrin individus procedents de diverses realitats culturals, es pot recórrer també a les noves tecnologies com a eines per a complementar aquest treball conjunt, com ara fòrums en línia o projectes comunitaris en línia a través de Wikis, per tal de desenvolupar una nova interfície de relació i un nou llenguatge que obrin noves vies de comunicació intercultural.

Bloomfield (2) proposa una sèrie de recursos i iniciatives que ajuden a crear vincles interculturals: la creació de espais i equipaments accessibles a comunitats culturals diferenciades; la formació en competències cíviques d’individus pertanyents a comunitats culturals en situació de desigualtat per tal que puguin convertir-se en portaveus; la busca de talents artístics i culturals de comunitats minoritàries fora del coneixement públic, i evitar els prejudicis tot entenent la identitat com una representació multi-dimensional que no es limita a una etiqueta.

És especialment interessant la crida a la tolerància que fa Bloomfield (2) en afirmar que la innovació està estretament lligada a la transgressió. En l’era en què vivim, s’ha de ser especialment obert i tolerant pel que fa a les idees transgressores dels antics paradigmes, necessàries per la innovació social i cultural que acompanyi la innovació tecnològica i científica que avança sense parar. La innovació no sol venir de les institucions establertes ni dels procediments organitzatius fixats, sinó de l’inconformisme i la transgressió que neix sovint en el sí de les cultures minoritàries. Per això, en la societat contemporània, lligada com hem vist a grans ciutats heterogènies, la tolerància i l’interès envers allò diferent és fonamental per a assegurar una convivència pacífica i una col·laboració fructífera; i la tolerància i l’interès envers allò transgressor és la clau per a facilitar el desenvolupament humà al ritme trepidant de l’evolució tecnològica i el creixement de la població.

Garantir els drets culturals de la població rural

Finalment, els governs locals han de tenir en compte la situació específica de les zones rurals, que corresponen a una minoria cultural més per les seves característiques diferenciades de la vida a la gran ciutat. Segons Innerarity (8), la urbanitat entesa com a participació de la diversitat cultural i de les xarxes globals no és exclusiva de la ciutat. És cert que no té perquè ser-ho, però per evitar excloure als habitants rurals de la participació en la vida cultural, els governs locals han de desenvolupar plans específics per a aquestes zones.

Tard o d’hora el creixement de les ciutats es farà insostenible; és de sentit comú que la corba de creixement en forma de J de la població mundial que s’ha traçat en els darrers 60 anys ha de doblar-se tard o d’hora. La cultura rural té un rol important dins de la diversitat cultural del món, inclou una sèrie de valors i coneixements de supervivència bàsica que no es poden menystenir. La població rural ha de tenir veu en el món urbà i en les xarxes digitals. És imprescindible doncs que es doti de les infraestructures tecnològiques necessàries per a accedir a les NTIC, i és encara més imprescindible que els drets culturals de participació i accés a la cultura, com també el dret de identificació amb certa o certes cultures puguin ser exercits en les zones rurals. Per això s’han d’aplicar mesures similars a les mesures proposades per Bloomfield de cara a les comunitats urbanes en desavantatge: la creació de espais i equipaments accessibles a les comunitats rurals; la formació en competències cíviques d’individus pertanyents a la comunitat rural per tal que puguin convertir-se en portaveus; la busca i promoció de talents artístics en zones rurals, i evitar els prejudicis tot entenent la identitat com una representació multi-dimensional que no es limita a una etiqueta, que el fet de ser “de poble” deixi de ser motiu de mofa.

Conclusions

L’espècie humana, malgrat totes les seves nafres i penes, està colonitzant tots els racons del planeta a una velocitat impressionant. Els canvis en la societat apareixen més ràpid que mai degut a innovacions tecnològiques, la minimització de les distàncies, els fluxos migratoris, l’accés a informació il·limitada, etc. En un moment que sembla el pic del desenvolupament, amb uns índex de creixement de la població sense precedents, la humanitat s’enfronta al repte de mantenir la seva riquesa en diversitat cultural i en fer la seva existència sostenible en relació als recursos naturals del planeta, el qual dóna signes clars d’alteració.

La riquesa de la humanitat, és ara més que mai la quantitat de persones diferents que la conformen, milers de milions de intel·ligències i cúmuls d’experiències que sumats poden fer el pas més gran de la història del desenvolupament humà. En el context de la globalització, es tracta de crear xarxes de cooperació i vincles interculturals per a posar aquesta intel·ligència conjunta i la riquesa de la diversitat cultural al servei dels interessos de tothom i de la realització personal dels individus.

La cultura, com a eina del desenvolupament humà, té un paper fonamental en desenvolupar vies de comunicació entre diferents identitats culturals. Les polítiques culturals han d’anar encaminades a promoure l’intercanvi d’experiències i coneixements des del respecte a la diversitat cultural com a gran font de coneixement i potencial d’innovació. La clau en la coordinació d’aquests esforços rau en els nodes locals interconnectats en xarxa, els quals detecten i procuren satisfer les necessitats culturals locals, tot coordinant-se amb els seus homòlegs arreu del món, en persecució d’objectius i necessitats comuns.

Bibliografia

  1. BALTÀ i PORTOLÉS, J.; PASCUAL i RUIZ, J. “Mòdul 5: Cultura i ciutat: la gestió de les polítiques culturals locals.” Fonaments i conceptes sobre polítiques culturals. Mòdul del Màster de Gestió Cultural. Universitat Oberta de Catalunya.

  2. BLOOMFIELD, J. (2008) “Perfiles de innovadores interculturales”. FRANZIL, A. (coord.). Espacios y dinámicas interculturales: innovación, participación y proximidad [document en línia]. Barcelona: CIDOB.

    http://www.cidob.org/es/content/download/8670/88343/file/doc_dinamicas_13.pdf

  1. BUSTAMANTE, Enrique. (2003). “Conclusiones: un nuevo sistema de comunicación y cultura en gestación”, Hacia un nuevo sistema mundial de comunicación”. Barcelona Editorial Gedisa SA

  2. CORIJN, E. (2008).“La urbanidad como proyecto político: hacia una ciudad europea post-nacional”. FRANZIL, A. (coord.). Espacios y dinámicas interculturales: innovación, participación y proximidad [document en línia]. Barcelona: CIDOB.

    http://www.cidob.org/es/content/download/8670/88343/file/doc_dinamicas_13.pdf

  3. DIVERSOS AUTORS “Agenda 21 de la cultura. Un compromís de les ciutats i els governs locals per al desenvolupament cultural” [document en línia] Ciutats i Governs Locals Units – CGLU (Aprovada a Barcelona el dia 8 de maig de 2004.) www.agenda21culture.net

  4. DIVERSOS AUTORS. (2007). Los derechos culturales. Declaración de Friburgo. Grupo de Friburgo. [Document en línia] http://www.unifr.ch/iiedh/fr/publications/declaration-de-fribourg

  5. INNERARITY, D. (2008). “Gobernar los nuevos espacios: entre lo local i lo global”. FRANZIL, A. (coord.). Espacios y dinámicas interculturales: innovación, participación y proximidad [document en línia]. Barcelona: CIDOB.

    http://www.cidob.org/es/content/download/8670/88343/file/doc_dinamicas_13.pdf

  6. PASCUAL i RUIZ, J.; DRAGOJEVIC, S.; DIETACHMAIR, P. (2007). Guía para la participación ciudadana en el desarrollo de políticas culturales locales para ciudades europeas [document en línia]. Bucarest: Interarts / ECUMEST / Fundació Europea de la Cultura.http://www.eurocult.org/uploads/docs/579.pdf

  7. ROSSELLÓ, D. “Mòdul 4: Sistemes de Planificació de les polítiques culturals.”Fonaments i conceptes sobre polítiques culturals. Mòdul del Màster de Gestió Cultural. Universitat Oberta de Catalunya.

Pàgines web:

  1. Generalitat de Catalunya. Població: http://www.gencat.cat/catalunya/cat/coneixer-poblacio.htm

  2. Wikipedia. Megacity: http://en.wikipedia.org/wiki/Megacity

  3. University of Michigan. Global Change. Human population:

    http://www.globalchange.umich.edu/globalchange2/current/lectures/human_pop/human_pop.html

  4. US Census Bureau. World Population Clock:

    http://www.census.gov/ipc/www/popclockworld.html

(1) Es recomana el vídeo de Sergi Seguí en la pàgina web de Ments Obertes de la UOC.

Advertisements
Posted in: Gestió Cultural