La bona vida del roquer aficionat

Posted on 26/09/2011

0


Fukuoka Tower
Image via Wikipedia

En el sisè pis d’un bloc del centre de Fukuoka s’hi amaga una sala de concerts remenuda amb un so tan estudiat com el d’un gran auditori. Es tracta d’un dels temples de la minoritària i exigent comunitat de punks i roquers de Fukuoka. L’escenari és lleugerament més petit que la pista, d’uns trenta metres quadrats. Les parets negres son flonjes des del sostre fins al terra negre: una esponja pel so eixordador i pels que ballen com baldufes enrabiades.

Els lavabos fan bona olor. el DJ de Xangai (originari de Florida) demana la càmera al bateria del grup de surf rock de Xangai (originari de Londres) per fer-hi fotos. El local té aquests lavabos japonesos que porten un ruixador incorporat amb un comandament per afinar la puntaria, regular la pressió i la temperatura. El “ruixador bidet” provoca un petit esglai als qui no hi estan familiaritzats, quan premen el botó.

La mida del local és adequada per la quantitat de gent que arriba. Almenys els músics fan embalum: toquen 2 grups de Xangai i 3 de locals. El bar contigu, aïllat del soroll per dues portes encoixinades consecutives s’omple una mica entre actuacions.

Aquest matí el guitarrista xangainès s’ha banyat al mar per primera vegada. En calçotets, i després de jugar una bona estona a a la vora de l’aigua amb els pantalons cada vegada més molls. Una noia ha cridat: – Treu-te els pantalons! – Una altra ha dit – Calma’t, nena! –. Ell se’ls ha acabat traient per a saltar les onades. El mar estava una mica esvalotat,  les ones eren fosques, la ciutat trencava la línia de l’horitzó.

L’endemà els roquers de Fukuoka havien organitzat un minifestival des de les dues de la tarda fins a la nit. La tropa internacional roquera de Xangai tornà a presentar-se a un local diminut en un segon pis. Era un local punk més autèntic, sense ruixador bidet al lavabo, amb un cert realisme en la olor. Entre actuacions penjaven un pareo davant de l’escenari com a taló. Els punks i altres tribus s’aglutinaven al carrer, davant de l’escala, bebent cervesa. A les vuit del vespre la baixista disfressada de hawaiana va arribar al seu límit de tolerància de cervesa i la guitarrista del mateix grup de surf rock la va portar a casa. Els punquis, en canvi, només van muntar números a l’escenari, amb una mica de sang, segons els qui ho van veure.

El guitarrista londinenc de la banda local havia estat fora al carrer durant l’actuació de les noies vestides de hawaianes perquè no podia suportar mirar-se a la baixista, que era massa atractiva amb la faldilla de cel·lofana, el biquini i el tatuatge de l’esquelet mexicà a l’esquena. El noi es va queixar diverses vegades que viure al Japó era una tortura, amb tantes dones boniques.

Els roquers locals no bevien perquè estaven fent de taxistes durant tota la setmana als roquers de Xangai. Que si a dinar, que si a sopar, que si a l’hotel, que si a concert, que si a la platja… El cap de setmana els van portar a les termes naturals de la muntanya i allà els deixaren, amb el bitllet d’autobús de tornada. Els estrangers es ficaren conills en les piscines. Com en sabien de viure els japonesos! Aigua calenta sota el vent, records d’asahi, saque, sushi, soba, tatamis… del so perfecte dels locals, les botigues de vinils de segona mà. Menys mal que tenien el bitllet de tornada, perquè qui més qui menys, s’havien quedat tots escurats. Tan l’anglès com la noruega, com la francesa vietnamita, com el canadenc serbi de la part francesa, com el DJ de Florida, i fins tot els xinesos han posaven un 10 a l’hospitalitat dels fukuokins.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Anuncis
Posted in: Diari