Quitrà i os de sèpia

Posted on 21/12/2011

1


Painting of Hosoda Eishi titled The Chinese be...

Image via Wikipedia

Una bombolla de vapor va esclatar reposadament des del fons de la cassola i esquinçà la superfície metàl·lica de l’aigua. Depontròs era a punt de llançar-hi el nap quan va sentir bordar el gos. —Això! Falta que tingui alguna cosa a fer, perquè vingui algú a interrompre’m. I a sobre, amb la panxa buida!— va pensar, —Ja està, ja m’han fotut el dinar enlaire, ja m’han deixat el dia capgirat, arrufat com un nas de vella, i no cal dir inútil… inútil, perdut, i de mala hòstia…— Depontròs va començar a convertir els pensaments en un murmuri empastifat de capellans que saltaven per sota els seus bigotis desmanegats. Va deixar el nap a la palangana i la cassola damunt les brases. Sortí a fora a veure si arribava algú o si era que el gos delirava d’avorriment. Corria l’any 2072.

La tanca que protegia la cabana era una col·lecció d’andròmines engolides pel desert. El gos seia tot dret i amorrat a l’escletxa entre dos llistons de la porta, que havia estat la quilla d’un vaixell pirata que passejava els turistes pel riu Huangpu. Ara solcava les lentes dunes de sorra i pols. Depontròs també es va posar a espiar, amb el mateix posat que el gos, a través d’un forat de bala. S’acostava una figura coberta amb una túnica de color blau tuareg que arrossegava un trineu ple de fardells. Depontròs s’enfilà al minaret, les barres metàl·liques de l’escala es doblegaven sota el seu pes. Quan arribà a dalt, va fer sonar l’esquella rovellada que penjava d’un pal de bambú, com si avisés als seus homes. Però només el gos, a qui anomenava Brut, va respondre a la crida amb un parell de lladrucs rogallosos. La figura blava amb el trineu va alçar la vista i continuà apropant-se, ara directament cap a ell. —Aigo-po-vius!— Cridà, i la veu aguda i esquerdada va revelar la seva feminitat. —I pau-po-morts— va dir Depontrós amb desgana, responent a la salutació dels vagabunds del desert. Escrutà el caminar fatigat de la dona i va buscar el seu rostre amagat darrera d’unes ulleres de sol grosses i rodones i d’un mocador lilós que li cobria el nas i la boca. Hi havia alguna cosa familiar en la forma del cap i les espatlles que s’endevinava sota la tela de cotó que el posava nerviós. Quan ella arribà al peu de la tanca, es va asseure damunt dels paquets del trineu com si preveiés una llarga negociació. Depontròs va desaparèixer darrera la tanca i tornà a aparèixer amb una bota que llançà a la dona. Qui s’havia dit 0673 en néixer, va desenroscar el tap i ensumà, —Gràcies Gros, però tinc altres coses a fer que passar-me un dia i una nit sencers dormint—. Depontròs va baixar del minaret amb dos salts temeraris, —Pensa, cony, pensa ràpid! Qui és aquesta mala bruixa que sap el meu nom?—

Depontròs era un home alt i forçut, havia estat molt més corpulent quan no s’havia d’acontentar amb la dieta frugal del desert. Per això durant molts anys tothom li deia Gros, la versió curta de “Depontròs, el gros”, que feia rodolí. En aquella època, vivia en una de les cel·les per a treballadors d’una fàbrica abandonada. Hi tenia un bon amic, Nano, un Xangainès d’ascendència francesa. L’anava a veure sovint, dos pisos més avall. Nano es passava el dia fumant haixix Xinjiangès amb la porta oberta, mirant passar a la gent pel corredor exterior. Quan Gros hi anava, es dedicaven a fer el mateix, tots dos junts, fumaven i guaitaven, a vegades reien. Sovint els ditots de Gros s’entretenien a treballar un tros de filferro, un cordill, o qualsevol material interessant que li caigués a les mans.

El dia que Gros va conèixer a 0673, havia anat a veure a Nano després d’haver-se passat la tarda recollint brossa pels voltants de la fàbrica. Recollia pedres, ampolles, sabates velles, capses, ferros i pràcticament qualsevol cosa inútil per a fer-ne ninots articulats, que llavors venia, regalava o bé penjava al sostre de la seva cel·la, que n’estava farcida. Aquell vespre prop de les vuit, des de la cel·la de Nano, es va començar a sentir cridòria i corredisses. Aviat van sentir algú al passadís dient que havia entrat un esquadró de policia. La policia entrava tot sovint a buscar raons. Empesos pel pànic general, i perquè no enxampessin en Nano amb el haixix a sobre, van començar a córrer escales avall per a amagar-se pel laberint del soterrani. Recordaven aquell lloc com un forat fosc i silenciós. Havia estat deshabitat durant anys. Els va sorprendre trobar-se’l il·luminat i ple de xinesos absorts en tota mena d’empreses artístiques. D’un dia per l’altre el soterrani del bloc s’havia convertit en un chinatown bohemi. La invasió havia estat tan discreta que no se’n havien assabentat, malgrat que les xafarderies volaven com mosques per la colònia. La nau central de l’antic aparcament estava entapissada amb grans làmines de papers de colors. Rotlles de paper s’apilaven contra les parets i per tot arreu penjaven garlandes, piñatas, fanals, llanternes voladores, dracs, lleons i porcs, perquè aquell any era l’any del porc, dos-mil quaranta-tres. L’entramat caòtic de sales, passadissos i cambres de la planta subterrània havia estat conquerit per pots de pintura, fustes, llenços, teles, perruques i tota mena d’artefactes destinats a formar part d’algun somni materialitzat. Els va cridar l’atenció un armari robust i obert en una cantonada, prop de la boca d’un passadís. Davant de l’armari hi flotava un vestit negre. Era una marioneta.

Depontròs va tornar a pujar al minaret i es mirà a la dona de cap a peus sense escrúpols. Ara portava un fusell. —No has dit que tens coses a fer? Què hi fas encara aquí? —Tanta por et faig, Gros, que m’has d’amenaçar amb un fusell? —És el fusell i no pas jo qui t’amenaça.— Ella rigué ben fort. La veu clara i forta s’esmorteí a l’instant contra tones de sorra i litres de cel. —Porto La Boia—, va dir finalment. —Ensenya-me-la—, va dir ell abans d’acabar de processar les implicacions del que li acabaven de dir. Ella va desfer els nusos que subjectaven la túnica blava. La roba pesant s’escolà pell avall fins convertir-se en un piló que li cobria els peus. Depontròs va veure el cercle abans que la dona nua, un traç gruixut i vermell que li encerclava el melic inexistent. Dos pits cansats queien damunt del tatuatge, trencant la línia del cercle. La memòria de Depontròs retornà al soterrani de la colònia ocupada mentre la pell de la dona començava a enrogir sota el sol.

La titellaire nua es movia o potser ballava damunt de l’armari, el vestit negre l’escarnia com un fantasma entre els batents oberts, emmirallant-se a la porta. Era tan blanca de pell que podria haver semblat una criatura en blanc i negre si no hagués estat marcada per un cercle gruixut i vermell damunt d’un ventre desproveït de melic. La titellaire nua encarnava els millors atributs de la dona oriental: esvelta, de complexió fràgil, amb una cabellera com una enorme pinzellada de tinta encara molla damunt l’esquena. Quan les corredisses van arribar al soterrani ella no va immutar-se. Un noi jovenet, més nen que home, entrà corrent i esbufegant pel passadís, es llançà directament dins de l’armari i s’hi tancà deixant el vestit atrapat entre els dos batents. Van entrar dos policies suats al cap de pocs segons. Tothom es quedà parat. La titellaire es girà d’esquena a ells arrapant-se a la paret. Encara duia els fils de la marioneta lligats als peus, als canells i als cabells. Gros pensà que s’assemblava a un dels seus ninots articulats, fet amb os de sèpia, i quitrà. Els policies van mirar-se l’armari fixament. Nano assenyalà les llargues fileres de penjadors de la secció de vestuari amb cara de babau i els policies, amb cara buldogs, es van posar a córrer en aquella direcció. La porta de l’armari s’entreobrí i el marrec va treure el nas. En veure quietud va sortir de cop i va desaparèixer enmig del caos. Ningú li va dir res, tots van entendre que la tribu Xiaolongtang n’havia fet alguna. La titellaire va recollir el seu vestit tot estirant els fils delicadament i el vell Zhou aparegué per ajudar-la a baixar. Era tan lleugera que l’home pràcticament la va copsar al vol saltant de l’armari. Duia el vestit replegat a la mà. —Ben fet—, va dir el vell Zhou a Nano, —sopareu amb nosaltres? —Prou, —va respondre Gros. En aquella època es respirava un sentiment de germanor entre els supervivents del tsunami, encara relativament recent, una germanor que es va anar corcant a mesura que passaren els anys i les condicions de vida es van anar endurint cada vegada més.

Els mals temps que corrien dècades més tard no eren excusa perquè Depontròs tractés a les visites d’aquella manera. El poc sentit comú que havia tingut en algun moment havia anat degenerant a mesura que es va anar fent gran, fins a ofegar-se entre un mar de neurosis. Ja feia anys que s’havia apartat de tothom i s’havia instal·lat a l’avantsala del Gran Desert, on comptades vegades era interromput mentre feia el dinar. En realitat la poca curiositat que havia tingut per “La Boia” anys enrere, s’havia mort, com la majoria d’inquietuds que havia tingut. Fou el record d’aquella jove atractiva que el va empènyer a obrir la porta retallada a la quilla. En veure moure’s la porta, 0673 va afanyar-se a recollir la túnica i a enroscar-s’hi com una larva. Quan entrà al pati, el gos es va posar a bellugar la cua i a ensumar-la a ella i al trineu. 0673 es compadí d’aquell animaló juganer que havia de conviure amb l’ogre en què Gros s’havia convertit. Depontròs es va assegurar de tancar bé la porta i es dirigí cap a la cabana. Ella el va seguir fins a dins. L’aigua de la cassola ja bullia animadament. Depontròs hi va tirar el nap, una cua de llangardaix i una mica de sal. Se serví un got d’aiguardent i en va plantar un altre davant de 0673. —No tens una mica d’aigua?— Preguntà ella. Ell sospirà i assenyalà el filtre en una cantonada. El filtre combinava la tecnologia punta dels anys 60 amb les habilitats manuals de Depontròs. Estava connectat al col·lector de la teulada i tenia acoblat un receptacle en forma d’embut en una banda, amb una aura d’olor punyent. 0673 se serví un got de líquid reciclat, i se’l va beure amb delit. Depontròs feia tants anys que només obria la boca per engegar algú a fer punyetes, que la seva hospitalitat va consistir d’entrada en restar callat. Ella es posà a parlar després de seure en una caixa de fusta. Flairava l’aiguardent i hi mullava els llavis, tallats pel sol i el vent del desert. —No hi queda ningú a la colònia. Les tribus van atacar la ciutat fa mig any i vam acabar pagant-ne les conseqüències nosaltres. No tenia enlloc més on anar. Fa anys vaig sentir que vivies aquí. He estat prou de sort de trobar-t’hi encara. —Sort de què, bona dona?— Depontròs se la va mirar de fit a fit, i anà al gra. —La teva sort es va acabar quan et van “alliberar” els de la tribu de La Boia. Hauries viscut més bé com a filla de Globentura, executant amb excel·lència el rol pel qual t’havien dissenyat.—

Depontròs es va arrepenjar a la paret i es quedà mirant com fumejava l’olla. Ell n’havia estat segur des del moment en què ella es va treure les ulleres de sol en entrar a la cabana. Era la xinesa que havia recollit Zhou, de la tropa d’artistes de Beijing. Ella no es va sorprendre de que l’hagués reconeguda, de fet quedà alleugerida. Havia vingut a parlar precisament d’això. Els rebels de La Boia l’havien robada (alliberada) de la seu de Globentura on l’havia estat engendrada de manera artificial com a part d’un experiment de disseny genètic de gran envergadura. Tenia tres anys. Li van tatuar un gran cercle a la panxa, i li van dir que allò la unia per sempre més a la seva mare: La Boia. Quan la persecució dels rebels s’intensificà durant els anys següents, La Boia no es va poder fer càrrec dels nens. La nena 0673 fou acollida a Can Zhou, un artista xinès mig nòmada que la cuidà com si fos seva i li explicà les coses com ell les sabia.

—Recordo que una vegada em vas dir que era bonica.— Depontròs es posà a riure. —Llavors no tenies ni vint anys!— Intentà continuar rient, però ja no en tenia ganes. Ella insistí. —Vas dir una cosa així com “Em costa de creure que no hagi estat Déu sinó en Ruffus qui ha traçat aquest rostre tan delicat”, i llavors vas afegir una cosa així com “al final s’ha sortit amb la seva!”. En aquell moment em sentia tan afalagada que no vaig fer cas de la menció d’en Ruffus. Però anys després… La frase ha començat a perseguir-me. Era possible que hagués estat tan a prop d’algú que havia conegut el meu dissenyador, i que no li hagués preguntat res? —Depontròs va preferir no respondre a aquella pregunta, que fet i fet, era retòrica. Ella s’impacientà —En Ruffus era el dissenyador genètic dels nens de Globentura, oi? Tu el coneixies, eh que sí?— Ell es posar a la defensiva. —Es pot saber què t’empatolles? Ho sap tothom que Ruffus Holtermuph era un dels principals genetistes de Globentura, en el seu moment les xarxes n’anaven plenes.

Quan Zhou i la seva tropa es van instal·lar a la vella colònia, 0673 començava a fer-se gran. Havia viatjat pràcticament per tota l’antiga República Popular de la Xina i havia interioritzat la seva postura de indefensió davant d’aquell món caòtic, on l’únic element sòlid i palpable era la gran divisió entre l’elit tecnocràtica, nombrosa però blindada, i els dissidents o excrements dels sistema que sobrevivien com podien en la perifèria de les ciutats habitables. En algun moment de la seva adolescència es va adonar que l’havien privat de formar part d’aquella elit, en la qual va néixer tenint-hi un rol assignat. Zhou va intentar mostrar-li la cara cruel de Globentura que concebia nens i nenes sense pare ni mare perquè la servissin, dissenyant-los expressament perquè tinguessin el perfil ideal per als diversos rols dels empleats de la corporació global. 0673 entenia que allò era injust, però també somniava en com hauria estat la seva vida en el “món com cal”; hauria tingut un apartament aïllat i amb condicionament, viatjaria amb cotxes flotants, tindria autoritat i seria respectada, tindria un lloc i una funció en la societat. Trenta anys més tard, 0673, coneguda com “la titellaire” havia deixat de somniar en el seu rol en el “món real”, però la seva obsessió per conèixer el seu destí estroncat estava més viva que mai. Amb Depontròs davant per davant, i recuperant-se de l’estamordiment del sol, no podia contenir el seu neguit, sentint-se tan a prop de la resposta.

—Com hi vas anar a parar a la colònia? —I a tu què t’importa? —Treballaves amb el doctor Holtermuph, oi? El coneixies, oi? —Estàs boja! —Si-us-plau, ajuda’m a trobar-lo! —La súplica de la dona encetà un llarg silenci tacat de somics i de súpliques. Depontròs es rascà la barba tofuda. Havia sacrificat moltes coses per a guanyar-se la tranquil·litat que tenia al desert. Una tranquil·litat que, al cap i a la fi, no estava tan assegurada com havia cregut. L’aparició de la titellaire el fastiguejava realment, i d’una manera que sobrepassava el seu raonament conscient. Quan va estar a punt, va oferir-li una tassa de sopa però procurà no mirar-la, com si d’aquesta manera pogués passar per alt la seva molesta presència. Finalment es va posar a parlar en veu alta, un costum que havia adquirit durant tots aquells anys de viure sol. —Aquesta pobra dona es deu pensar que Globentura l’espera amb els braços oberts com a filleta desapareguda.— Depontròs, posà cara de tanoca. S’adonà que estava parlant en veu alta, i continuà dirigint-se a la titellaire. —Globentura no és una mare de carn, ossos i hormones. És el nom de la tecnocràcia moderna, i no té instint maternal. I tu ja no hi pintes res en el seu sistema.— Ella respongué amb aplom, eixugant-se les llàgrimes. —Jo no pinto res enlloc. Ho sé perfectament. Només vull saber quina era la meva missió a la vida quan em van dissenyar.— Depontròs va contestar sense pensar, recuperant el gust pel sentit del l’humor. —Compta que devies haver de convertir-te en l’esclava sexual d’algun dels dirigents. —Ho dubto,— contestà la titellaire —no m’ha agradat mai el sexe. —Encara millor, t’havien dissenyat per a ser fidel a algú que no has conegut mai!— Depontròs va admirar la seva astúcia i es posà a riure ensenyant les poques dents que li quedaven. Mentrestant, ella es posava nerviosa. —I tu com ho saps tot això? Diga’m què en saps! —Que no ho veus que m’ho invento!—Cridà ell irritat i impacient. S’aixecà immediatament i abans de sortir de la cabana va dir, —Pots passar la nit aquí, però demà te’n aniràs—.

El cel començava a envermellir, i la grisor predominant es feia cada vegada més opaca. Des del minaret, Depontròs observava l’arribada de la nit al desert. Estava trasbalsat per la visita, i especialment pel record dels experiments de Globentura. Dins de la cabana, 0673 buscava en va alguna prova que relacionés Depontròs amb Ruffus Holtermuph. L’única cosa interessant que va trobar era un ninot articulat que seia ensopit dins d’un calaix. El cap estava fet ajuntant les dues copes d’un sostenidor amb farcit d’espuma; de l’obertura que quedava a la part superior en sortia una mata de cabells espectacular, feta amb cordills, cintes i fils de tota mena. Tenia per cos la carcassa d’un lector electrònic folrada d’un collage abstracte fet amb plàstics, papers i films metàl·lics. Les quatre extremitats eren un comandament, un telèfon, un grapat de bolígrafs relligats i un tros de mànec de guitarra, respectivament. El va desar de seguida, tement ser descoberta.

Aquella nit, després que Depontròs donés un parell de mantes velles a 0673 i pugés a l’altell a dormir, tots dos van somiar en ninots articulats. Ell va somiar que era al laboratori amb el doctor Holtermuph, que supervisava la seva feina mentre ell perforava i unia amb anelles una dotzena d’ossos de sèpia formant una espècie de làmpada amb forma de pera. —Ja ha decidit de quin color tindrà els ulls, doctor?— Li preguntà el doctor Holtermuph. —Ben negres, com els cabells.— Respongué Depontròs. El doctor Holtermuph es mostrà satisfet i abans d’anar-se’n li va dir que la fes bonica, que sempre alegrava la vista. Depontròs pensava fer-ho de totes maneres, li agradava fer coses boniques. Quan va acabar de muntar el rostre, i li pintà dos dolços ulls orientals amb quitrà, la nina es va posar a plorar. Repetia una vegada rere l’altra que volia saber quina era la seva missió a la vida. Depontròs se’n havia oblidat i no li podia respondre. Es va despertar sobresaltat. La titellaire dormia com un soc, extenuada per la caminada pel desert. Somià en el ninot amb cap de sostens convertit en marioneta, posseït per la vida que ella li transmetia a través dels fils de pescar; somià en un teatre sobre les dunes; somià també que bellugava els fils de la seva pròpia existència. Es va meravellar d’aquella marioneta feta amb quitrà i os de sèpia que es podia moure sola i cap allà on volia. El pensament —És extraordinària!— va tensar el fil que aixeca la galta en somriure.

Advertisements