El sector cultural: estudis i aproximacions

Posted on 29/12/2011

0


The partial transformation of Düsseldorf?s old...

Image via Wikipedia

Tant en l’àmbit d’elaboració de polítiques culturals com en el de gestió d’activitats culturals és necessari el coneixement de l’abast de l’àrea d’actuació en qüestió, és a dir, és necessària una delimitació del “sector cultural” i els seus sub-sectors. Aquesta delimitació ajudarà a entendre més bé les dimensions econòmica, social i professional del sector cultural com a àrea de coneixement, i com a sub-sistema en la societat (1). Aquesta definició i delimitació del que és o hauria de ser el “sector cultural” no és una tasca fàcil donada d’una banda l’amplitud i ambigüitat del concepte de cultura, i de l’altra degut a l’encavalcament del sector de la cultura amb d’altres sectors com el turisme o l’educació, i a la presencia de sectors ambigus com poden ser la moda o la publicitat.

El Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana considera l’accepció de “sector” que ens concerneix un terme d’economia, i el defineix com al “conjunt d’empreses que tenen la mateixa activitat principal, encara que tinguin altres activitats secundàries”, posa com a exemples el sector de l’automòbil, i el sector tèxtil. El concepte de sector també és extensament fet servir en economia per a diferenciar els tipus d’activitats econòmiques en tres grans grups: sectors primari / secundari / terciari (i més recentment també quaternari i quinari) (1). Com veurem a continuació, aquest orígen econòmic del concepte de sector té un pes rellevant en l’enfocament dels estudis sectorials.

Tot i això, malgrat aquesta connexió del concepte de sector amb el món de l’economia, Sempere i Carbó (1) proposen una definició que va més enllà de l’enfocament purament econòmic, tot englobant la importància del sector pel que fa al seu protagonisme social i la realitat professional que conté, importància que requereix “un estudi detallat de la seva morfologia”. L’estudi d’un sector determinat i del seu camp d’acció permetrà identificar les seves característiques específiques i diferenciades d’altres sectors, el seu pes en la societat, el seu grau de diversificació interna, etc.

Una de les definicions que ofereixen Sempere i Carbó és la de sector com a “cadascuna de les parts en què s’estructura i es pot dividir l’activitat econòmica i social d’una societat determinada”. És important recalcar aquesta doble dimensió (econòmica/social) de la rellevància de les divisions sectorials per tal de no acabar desenvolupant una visió del sector cultural massa limitada a l’impacte econòmic de la cultura i deixi de banda els seu valor social i de desenvolupament personal.

La gran majoria d’estudis sobre sectors es fan o bé des de l’administració pública (nacional i supranacional) o bé des d’institucions de caire econòmic donat que son aquest tipus d’institucions i organitzacions les que tenen més necessitat de proveir-se d’estudis de sector per tal de desenvolupar les seves polítiques. Tot i això, el coneixement del sector és també important pels seus membres, i pels membres dels sectors circumdants, per tal de poder definir polítiques i estratègies més eficaces en el seu context. Tots els agents culturals (tant del sector privat, el sector públic com del tercer sector -aquí veiem un altre ús recorrent de sector-) es poden beneficiar del coneixement del seu context sectorial (sector cultural), tot adaptant la delimitació del sector a la perspectiva específica que els correspongui (companyia de dansa, editorial independent, major audiovisual, regidoria de cultura, etc.)

Les múltiples perspectives que poden tenir els agents culturals a l’hora d’analitzar allò que és per a ells el seu sector, complica força la tasca de delimitació del que és el “sector cultural”. És per això que ens trobem davant d’un ventall extensíssim d’aproximacions al sector cultural que varien en funció de les regions i els tipus d’organitzacions que les fan. El conjunt de totes aquestes aproximacions tracen el gran i difús abast del sector de la cultura.

Podríem dir que els sub-sectors més comuns identificats en els diversos estudis com a components del sector cultural son aproximadament els que recull l’estudi del grup LEG en la Unió Europea. L’estudi del grup LEG és destacable també pel fet que analitza tant els diversos àmbits o sub-sectors (patrimoni cultural, arxius, biblioteques, llibres i premsa, arts plàstiques, arquitectura, arts de l’espectacle i mitjans de comunicació / audio i audiovisual / multimèdia) com les diverses funcions (conservació, creació, producció, difusió, comercialització i formació) que trobem dins del sector cultural.

Un altre estudi interessant en l’àmbit europeu és el de KEA (2), que pretén quantificar el pes de la cultura en l’economia en l’àmbit europeu. L’estudi de KEA presenta el sector cultural com a part de la “economia de la cultura”, la qual engloba el sector cultural i el sector creatiu. Segons aquest estudi el sector cultural inclou tan els sectors industrials com els no industrials, i la cultura n’és el producte de consum final (in situ o a través de reproducció massiva); el “sector creatiu”, en canvi, involucra elements culturals en el procés de producció com a “imput creatiu”, però el producte final no es pot considerar cultural.

Aquesta distinció i estreta relació entre “cultural” i “creatiu” la trobem també en propostes de definició de indústries culturals/creatives (3) provinents de Austràlia i el Regne Unit (2). Aquesta distinció es deu al fet que trobem una sèrie d’activitats amb un gran component creatiu que no acaben d’encaixar sota l’etiqueta de cultura però que hi tenen una relació molt estreta pel seu component creatiu (disseny, arquitectura, moda, etc.). Com veurem però, hi ha molts d’altres estudis de sector que no fan aquesta distinció entre “creatiu” i “cultural”.

A continuació fem un breu repàs a diverses perspectives que trobem a l’hora de definir el sector cultural segons les diferents institucions que realitzen els estudis. Ens centrarem en els sub-sectors sobre els quals hi ha menys consens a l’hora de considerar-los part del sector cultural o no, els quals ens donaran una idea de la enorme amplitud que pot arribar a tenir el sector cultural. En altres paraules, veurem els àmbits que es troben en la zona fronterera del sector cultural en l’imaginari de les diferents institucions que l’estudien, tot fent un anàlisi comparatiu de les seves aproximacions:

1. Medi Ambient: La UNESCO és l’única institució que incorpora el “medi ambient” dins del sector cultural, adonant-se de la estreta relació entre hàbitat i cultura. En la descripció del sector uruguaiana de Trylesinski i Asuaga (6) el “patrimoni natural”, que vindria a ser aproximadament el mateix que el “medi ambient”, també es considera part del sector cultural.

2. Entreteniment, esports i turisme: La delimitació que hem vist del grup LEG (1) exclou del sector els esports i la publicitat; en canvi, en els països nòrdics s’emfatitza la idea de la “experiència” del consumidor i inclouen en el sector els esports, l’entreteniment i el turisme. També ho fan alguns països iberoamericans com Colòmbia (5), que inclou “serveis culturals i recreatius”, i Mèxic (4) on es parla de “practiques culturals i temps lliure”; un concepte molt general que engloba pràcticament qualsevol tipus d’activitat de lleure.

3. Industries creatives: Ja hem vist la aproximació al sector de KEA que fa la distinció entre cultural i creatiu. En general, al Regne Unit s’incorporen en el sector cultural les “indústries creatives” (publicitat, arquitectura, moda, informàtica) sota aquest concepte, mentre que en altres regions el concepte creatiu no es fa servir, però s’inclouen en el sector cultural sub-sectors que encaixarien en la definició d’indústries creatives (2). És el cas d’alguns països iberoamericans com Colòmbia (5), que inclou dins del sector cultural la publicitat i la fotografia, o Uruguai (Trylesinski i Asuaga (6)), que hi inclou el disseny (arquitectònic, gràfic, tèxtil, moda, industrial, interactiu, i de joies) i els jocs i les joguines, en una de les delimitacions més àmplies que es proposen del sector cultural.

4. Disciplines vinculades al copyright / drets de propietat intel·lectual: La OMPI aporta la seva visió completament restringida a les activitats relacionades amb les drets de propietat intel·lectual (2). Una aproximació mercantilista que recull els sub-sectors de la cultura que impliquen copyright, incloent-hi la fotografia, els videojocs, el disseny gràfic, la publicitat i fins i tot les agencies de gestió de drets, i en canvi omet en la seva idea del sector el patrimoni cultural o les biblioteques.

5. Continguts digitals i noves tecnologies: Un extrem semblant a la OMPI és el de la proposta de l’OECD que es centra exclusivament en els continguts digitals (2). La presencia dels canvis culturals que ens porten les noves tecnologies també es fa palesa en les aproximacions al sector cultural en països com la Xina (7) o Mèxic (4). Aquest darrer fins i tot inclou els aparells electrònics com la televisió, els ordinadors, els mòbils, etc. com a part del sector cultural.

6. Investigació i desenvolupament: La ciència i la tecnologia apareixen directament vinculades a la cultura en la pàgina principal del ministeri de cultura xinès. En l’aproximació colombiana (5), la investigació i el desenvolupament també es consideren un sub-sector destacable dins de la cultura.

7. Formació cultural: La delimitació uruguaiana de Trylesinski i Asuaga (6) recull específicament la formació cultural com a part del sector. Es considera formació cultural la formació artística dins del programa d’educació general, la formació artística especialitzada, i la formació en manteniment del patrimoni, museologia, etc; en canvi, no es fa esment de la formació en gestió cultural. Des de la aproximació colombiana (5) també s’inclou l’educació artística dins del sector cultural.

8. Govern: El govern és part del sector cultural segons l’aproximació colombiana (5), donada la estreta vinculació del govern amb el finançament del sector i en la seva forta implicació en el desenvolupament de polítiques culturals.

En general, pràcticament totes les aproximacions a la delimitació del sector cultural se centren sobretot en els aspectes econòmics i deixen de banda els aspectes socials i psicològics relacionats amb la cultura. Si tenim en compte que la majoria d’estudis estan fets per a l’administració pública de països sotmesos al sistema econòmic capitalista o per a institucions amb interessos econòmics específics (OMPI, OECD) no ens ha d’estranyar que la seva manera d’entendre el sector cultural estigui adaptat a les seves necessitats econòmiques. Però posats a delimitar sectors per a extreure’n les seves particularitats, hauríem de veure que el sector cultural es caracteritza principalment pel fet que maneja allò que coneixem com a cultura, un conjunt de coneixements, processos creatius, creences, i patrimoni immaterial carregat de valor emotiu, intel·lectual i identitari, que condueixen el desenvolupament dels individus, les societats i la humanitat. Per això, a l’hora de definir el sector cultural, és important no limitar-se als seu valor econòmic i reflectir també l’important valor social i de desenvolupament personal que té la cultura. En aquest sentit, cal destacar els estudis de KEA i de Trilesinski i Asuaga que pretenen abarcar totes les dimensions d’un sector tan ample i complex com és el de la cultura.

Fonts d’informació:

1. MARTINELL SEMPERE, Alfons; CARBÓ RIBUGENT, Gemma. (2010) “La cultura com a sector”. Les professions de la cultura. Master inter-universitari de Gestió Cultural UOC, UdG UIB

2. DIVERSOS AUTORS (2006). “Chapter2: Delineating the Cultural and Creative Sector”. The Economy of Culture in Europe. KEA European Affairs. Brusel·les: Comissió Europea [Document en línia] European Comission http://ec.europa.eu/culture/pdf/doc885_en.pdf

3. BUSTAMANTE, Enrique. (1995) De las industrias culturales al entretenimiento. La creatividad, la innovación… Viejos y nuevos señuelos para la investigación de la cultura. Revista Dialogos de la Comunicación. 1995 – 6630 [Document en línia] Scribd.com http://pt.scribd.com/doc/49724428/Bustamante-Enrique-De-las-industrias-culturales-al-entretenimiento

4. DIVERSOS AUTORS (2008). Estadísticas básicas de la cultura en México. Consejo Nacional para la Cultura y las Artes [Document en línia] SIC México http://sic.conaculta.gob.mx/publicaciones_sic/ebcmV2.pdf

5. DIVERSOS AUTORS (2005) Metodología de la Cuenta satélite. Dirección de Síntesis y Cuentas Nacionales: Colombia [Document en línia] Sistema Nacional de Información Cultural http://www.sinic.gov.co/sinic/cuentasatelite/documentos/Metodolog%C3%ADa%20Cuenta%20Sat%C3%A9lite%20de%20Cultura.pdf

6. TRYLESINKSI, Fanny; ASUAGA, Carolina (2010). Cuenta satélite de cultura: revisión de experiencias internacionales y reflexiones para su elaboración. Universidad de la República: Uruguay [Document en línia] Quantum http://www.quantum.edu.uy/pdfs/QuantumCap5.pdf

7. Chinese elements promote cultural industry “going global” [Document en línia] Culture and Edu. Xinhua News 12.08.2009 http://news.xinhuanet.com/english/2009-08/12/content_11868871.htm

8. DELOUMEAUX, Lydia (2009). Presentación: El marco de Estadísticas Culturales de la UNESCO y las Cuentas Satélite de cultura. [Document en línia] Instituto de Estadística de la UNESCO http://www.ccee.edu.uy/investigacion/cultura/cuentasatelite/ISU%20FCS-Cuanta%20satellita-10-feb-10.pdf

9. DIVERSOS AURTORS (2009). El sector de la cultura en Argentina. Junta de Andalucía; Extenda [Document en línia] EXTENDA http://www.extenda.es/web/opencms/fondo-documental/lectorFondo.jsp?uid=3290f661-f176-11df-810e-ade09fb9051b

10. DIVERSOS AUTORS (2006). The Economy of Culture in Europe KEA – Executive summary KEA European Affairs. Brusel·les: Comissió Europea [Document en línia] KEA http://www.keanet.eu/ecoculture/executive_summary_en.pdf

11. DIVERSOS AUTORS (2009). Marco de estadísticas culturales de la UNESCO [Document en línia] Instituto de Estadística de la UNESCO http://www.uis.unesco.org/Library/Documents/FCS09_SP.pdf

12. DIVERSOS AUTORS (2010). Atlas de infraestructura y patrimonio cultural en México. Consejo Nacional para la Cultura y las Artes [Document en línia] SIC México http://www.sic.gob.mx/atlas2010/atlas2010.pdf

13. DIVERSOS AUTORS (2011) Culture Statistics. Eurostat [Document en línia] Eurostat, European Comission. http://epp.eurostat.ec.europa.eu/cache/ITY_OFFPUB/KS-32-10-374/EN/KS-32-10-374-EN.PDF

14. DIVERSOS AUTORS (2011) Notas metodológicas. 17.Cuenta Satélite de Cultura. [Document en línia] Ministerio de Cultura. Gobierno de España http://www.mcu.es/culturabase/pdf/metodologiaT22P22.pdf

Pàgines web:

– China Culture http://www1.chinaculture.org/index.html

– Chinese Ministry of Culture http://www.ccnt.gov.cn/English/index.html

– Convenio Andrés Bello http://www.convenioandresbello.org

– Cuenta Satélite de la Cultura en España (2011) Ministerio de Cultura. Gobierno de España. http://www.mcu.es/culturabase/cgi/um?M=/t22/p22/resultados_detallados/&O=pcaxis&N=&L=0

– Cultura en México. Consejo Nacional para la Cultura y las Artes. Sistema de Información Cultural http://sic.conaculta.gob.mx

– Eurostat: Cultural Statistics http://epp.eurostat.ec.europa.eu/portal/page/portal/culture/introduction

– Diccionari de la Enciclopèdia http://www.diccionari.cat

– Organización de Estados Iberoamericanos http://www.oei.es/index.php

– Principales Estadísticas Culturales. Ministerio de Cultura. Gobierno de España. http://www.mcu.es/estadisticas/PrinpEstadisticas.html

– SINIC. Sistema Nacional de Información Cultural . Gobierno de Colombia. http://www.sinic.gov.co/SINIC/ColombiaCultural/PaginaColCultural.aspx?AREID=3&SECID=8

– Turismo y Cultura. Gobierno de Argentina http://www.indec.gov.ar/principal.asp?id_tema=9

Posted in: Gestió Cultural