El sector audiovisual en el marc de les TIC

Posted on 04/03/2012

1


Español: Trabajo práctico de estudiantes de la...

Image via Wikipedia

El sector audiovisual i els mitjans de comunicació, com la resta de indústries culturals està patint una transformació profunda arrel del desenvolupament de la tecnologia digital i de la creació de la world wide web. Aquests canvis tenen conseqüències en tota l’estructura i els processos de la indústria audiovisual, en les obres audiovisuals i en la percepció i comportament dels usuaris i consumidors. Com veurem a continuació, els canvis en la relació entre aquests espectadors i la indústria són precisament un factor clau en la urgent reestructuració i fins i tot re-concepció d’aquesta indústria audiovisual.

Canvis en la relació espectadors – indústria

Fins recentment, els mitjans de comunicació i la producció audiovisual tenien una posició dominant envers els espectadors, tot decidint allò que volien (o podien) oferir-los, i quan. Tanmateix, des de l’aparició de càmeres digitals, el programari d’autoedició, i dels “nous mitjans” (1), els ciutadans han començat a tenir un efecte directe en la indústria a través de la seva implicació com a creadors, re-creadors, productors, seleccionadors i difusors de continguts. Per això actualment es parla de “identitats híbrides entre consum i producció; en anglès apareixen termes com vewsers, prosumers, o produsers [1, Marshall citat per Roig] que il·lustren aquest nou paper de l’abans espectador/consumidor. Les possibilitats que ha brindat la tecnologia han despertat una “cultura participativa” [1, Marshall, citat per Roig] on es manifesta un “desig reprimit de produir”. Destaca la naturalitat amb què les persones fan servir els mitjans de comunicació per a comunicar-se de manera multi-direccional (d’individu a individu, d’individu a grup, de grup a grup, etc.).

En l’àmbit dels “nous mitjans”, destaca el fenomen de la “cultura del clip” (Web 2.0), especialment a Youtube (2), on els usuaris, a banda de compartir vídeos d’altres fonts hi pengen els seus propis continguts. Un altre fenomen molt interessant en l’àmbit de l’auto-comunicació és el del periodisme ciutadà en xarxa, de naturalesa interactiva, que rebutja la deontologia del periodisme tradicional (3). El periodisme ciutadà en vídeo es troba principalment dins de vblogs (blocs de vídeo), o en vídeos penjats directament en plataformes per compartir-los (Youtube, Vimeo, etc.).

Una altra manera d’implicació en els mitjans és la capacitat dels usuaris d’“avalar” continguts (amb el botó m’agrada), compartir-los immediatament a través de xarxes socials, plataformes P2P o dispositius mòbils, i fins i tot publicant-hi comentaris. De l’activitat de difusió dels usuaris neix el concepte “viral” aplicat a la difusió extensiva a través d’aquest mitjà que aconsegueixen alguns continguts, especialment vídeos (4); i també el de “màrqueting viral” (5) que pretén aprofitar aquest fenomen amb objectius publicitaris.

En l’àmbit de l’auto-producció audiovisual destaquen fenòmens com els “films de fans”, remakes i versions de pel·lícules de culte o el machinima, cinema generat per videojocs. Tot possible gràcies al baix preu i la gran oferta d’aparells d’enregistrament de vídeo digitals (6) i de programari d’edició. En l’àmbit de la cinematografia, l’abaratiment de la producció, la distribució i la comercialització lligat a les tecnologies digitals, fa que produccions independents de baix pressupost puguin tirar endavant.

Respostes de la indústria:

Davant d’aquests consumidors/productors “actius, crítics, imprevisibles, migratoris, connectats socialment i visibles” [1, Roig], la indústria es veu obligada a reformar-se de dalt a baix per a poder continuar seduint-los. En aquest nou panorama, la producció es torna més flexible en els continguts i es pren més la molèstia de esbrinar quins son els gustos dels espectadors [1], els quals ara tenen més que mai el poder d’escollir. Proliferen les produccions mutiplataforma (cross-media) de “narrativa transmedia” on es combinen pel·lícules, animació, còmics i jocs [1, Jenkins citat per Roig], tècniques que, com veurem, sovint pretenen potenciar la implicació de fans en el producte.

Per descomptat, a la indústria també li cal un gran esforç de transformació tecnològica, a la que sempre ha anat lligada, però que s’ha revolucionat en l’última dècada amb la consolidació i generalització de la tecnologia digital.
Les grans corporacions que controlen els mitjans de comunicació i la indústria cinematogràfica s’afanyen a envair també el sector de telecomunicacions digitals i les plataformes de venta i distribució cinematogràfica amb l’objectiu de mantenir la seva estratègia monopolista d’integració vertical dels canals de distribució. La tecnologia digital suposa certs avantatges per la indústria, relacionats amb la facilitat de manipulació i de transport de les imatges (7). Com mostra l’informe de l’ONTSI (2011) [3], el sector audiovisual és, entre les indústries culturals, el que té una taxa més alta de digitalització. Per descomptat els videojocs i la publicitat digital estan digitalitzats un 100%, però els segueixen molt de prop la televisió i el cinema. Il·lustra l’esforç de transformació del sector el fet que les inversions de digitalització del cinema i el vídeo suposen un 63,7% del total d’inversions en tota mena de continguts digitals [3]. Les innovacions del sector van dirigides principalment a la producció i la distribució per aconseguir qualitat d’imatge i flexibilitat del consum [4, Álvarez]. Destaca el desenvolupament de tècniques de producció i post-producció digital; el cinema digital; les descàrregues streaming o MDEG 4 i les plataformes de negoci en línia (ebusiness) [4].
La principal conseqüència de l’adopció de la tecnologia digital és la reconversió industrial on convergeixen en una sola empresa diverses etapes de la producció (laboratoris, estudis, post-producció, etc), i també es troben cada vegada més integrades les etapes de producció, màrqueting i distribució [1]. Segons Jenkins [1, citat per Roig], la indústria està duent a terme una integració horitzontal on s’aglutinen tecnologies, indústries, mercats, gèneres i audiències amb la intenció de reconquerir el control damunt de la producció cultural. L’estructura de distribució comercial canvia; Internet arriba a la TV, l’ordinador, el mòbil i les sales de cine, i s’exploren nous models de finançament i amortització. S’accelera, per exemple, el cicle de vida del producte audiovisual per a poder recuperar les inversions i optimitzar el màrqueting comercial [4]. A mesura que la inversió publicitària (8) baixa en televisió, migra cap als “nous mitjans”, on l’audiència es concep com a producte per a vendre als anunciants [1, Marshall citat per Roig].
Marshall [1, citat per Roig] també explica com les estratègies de màrqueting es decanten cap a convidar l’audiència a l’interacció i el joc, a través de productes promocionals. Es tracta molt sovint de productes multi-plataforma i de narrativa transmedia. Aquest canvi està lligat al fet que els ciutadans cada vegada tenen actituds defensives davant de la publicitat massa directa a la qual hem estat exposats de sobres i, en canvi, valoren positivament la interactivitat i el joc.

“Los nuevos bienes de consumo intertextual indentifican el intento por parte de una industria de proporcionar las reglas del juego, reconociendo a la vez que el placer del juego consiste precisamente en que las reglas se hacen y rehacen transformadas y desplazadas por parte de los jugadores” [1, Marshall, citat per Roig]

Com apunta Roig [1], resulta paradoxal que en aquesta busca de la participació, la indústria està promovent certs usos creatius del seu producte que contribueixen a la confusió pel que fa a la gestió dels drets intel·lectuals (9), mentre que la mateixa indústria és, en principi, la principal defensora de la legislació més restrictiva en aquest sentit.

En l’àmbit dels mitjans de comunicació concretament, en una manifestació més del fenomen multi-plataforma, ens trobem cada vegada més amb “mitjans ubics interrelacionats” [1]. Quan els mitjans de comunicació establerts s’instal·len en la plataforma digital, ho fan incorporant altres mitjans dels quals abans no podien fer ús per raons tècniques: els diaris en línia ofereixen vídeos, les televisions i les ràdios ofereixen articles escrits, etc. [5, Monaco]. D’altra banda, la convergència tecnològica en la televisió aporta interactivitat, auto-programació, visió en dispositius personals i la TV-Ip (Imagenio) [2].

Amb la convergència cultural i tecnològica que hem vist, els mitjans de comunicació i els productes audiovisuals esdevenen una part inseparable del que Marshall anomena “Matriu intertextual de béns de consum” [1, citat per Roig] que inclou tot tipus de productes culturals (audiovisual, textos, música, etc.). En aquesta “matriu”, la intertextualitat es manifesta a través de la hipertextualitat (referència d’un text anterior a un de posterior) i la paratextualitat (que fa referència al context, a través de l’assignació de gènere o la creació de material promocional).

Reflexions:

Ens trobem en una època de grans canvis dins del sector audiovisual, i dins del sector de la cultura en general, en la qual es multipliquen les oportunitats de creació, comunicació i formació, es re-configura l’estructura de poder (tant dins de la indústria mateixa com en la relació entre productors i consumidors) i es des-monopolitza el control de la influencia social dels mitjans de comunicació.

La digitalització suposa un impuls per les cinematografies més dèbils i per l’auto-producció, tot i això aquestes encara es troben en una clara situació d’inferioritat davant de la indústria en l’àmbit del màrqueting. D’altra banda, la política de la indústria nord-americana és procurar mantenir el seu monopoli. En el cas del cinema digital, per exemple, l’estructura de l’e-cinema es caracteritza per costos fixos alts i costos variables baixos que promouen aquest monopoli [4]. Per aquestes raons no es veu clar que la democratització de la producció audiovisual i de la creativitat individual es pugui convertir en una realitat estesa. Un altre problema, és que l’accés a l’equipament digital i a les NTIC és encara molt precari en països subdesenvolupats.
La indústria, però, també s’enfronta a reptes relacionats amb la pobresa i la pirateria que “frenen l’estructuració de finestres d’exhibició” [4]. A més, malgrat el baix preu i la flexibilitat de consum que comporta la distribució a través d’Internet, la seva aplicació resulta arriscada i posa en perill l’existència d’altres canals comercials [4].

L’orígen d’Internet, vinculat a l’impuls de diverses institucions científiques i governamentals i d’empreses amb una filosofia de gratuïtat i obertura [2], ens fa pensar que la llibertat és intrínseca en la xarxa i que continuarà prevalent malgrat els esforços d’alguns governs autoritaris i del monopoli dels grans grups. Caldrà veure fins a quin punt les grans empreses que controlen la WWW, com Google, demostren tenir els valors ètics que proclamen i posen el bé públic per davant de les ànsies de poder. També caldrà veure com es resoldrà la qüestió dels drets de propietat intel·lectual, la legislació actual dels quals sembla incompatible amb la naturalesa de les NTIC (10).

Finalment, hem d’esperar que la ràpida evolució de la tecnologia digital i de les formes de creació i comunicació continuarà desestabilitzant l’estructura econòmica, política i moral de la humanitat, fent-nos plantejar com suggereix Monaco [5] quina és realment la realitat on vivim, i si la tecnologia realment ens apropa els uns als altres o ens aïlla com a éssers humans.

Notes:

1. Els “nous mitjans”, lligats a les NTIC, es caracteritzen segons Roig [1] pels canvis que suposen en els protocols de comunicació vinculats a la conectivitat, la ubicuitat i la productivitat, a més dels canvis en la tecnologia. Canvis que, fet i fet, també adopten els mitjans “vells”.

2. És molt interessant veure la presentació de Wesch sobre els diversos usos que es fan de la plataforma per compartir vídeos més important: Wesch, Michael (2008). An anthropological introduction to Youtube. Presentation in the Library of Congress [audiovisual en línia] Youtube http://youtu.be/TPAO-lZ4_hU

3. Com explica Díaz [2], els ciutadans irrompen en l’espai públic, entren en contacte directe amb fonts testimonials, i rebutgen l’objectivitat tot donant la seva opinió.

4. Un dels vídeos al capdamunt de les llistes de virals aquesta setmana; la cançó “Somebody that I used to know” del Walk off the Earth, que toquen tots 5 una sola guitarra: http://youtu.be/d9NF2edxy-M

5. L’article de Digital Strategy Consulting recull i descriu els millors casos de màrqueting viral de l’any 2011: Digital Strategy Consulting (2011) Viral Marketing Case Studies –The best virals of 2011. Thought Leaders Report [article en línia] Digital Strategy Consulting http://www.digitalstrategyconsulting.com/thoughtleaders/2011/12/viral_marketing_case_studies_t.php

6. Càmeres digitals, telèfons mòbils, webcams, etc.

7. Els avantatges inclouen la còpia sense pèrdua de qualitat, la reducció del temps d’edició i de duplicació, la flexibilització de l’enviament o les noves possibilitats de distribució comercial. [4, Álvarez]

8. Dins del sector audiovisual, no s’ha de subestimar gens el sub-sector dels vídeos publicitaris que representa un 47% de la facturació en producció audiovisual [3].

9. Pel que fa als diversos posicionaments respecte els drets de propitat intel·lectual és interessant l’article d’Ismael Peña-López: Peña-López, Ismael (2012) Qué cultura queremos y cómo pagar por ella [article en línia] Ictlogy http://ictlogy.net/sociedadred/20120107-que-cultura-queremos-y-como-pagar-por-ella

10. En aquest àmbit, destaca la proposta de Creative Commons

Fonts d’informació:

1. Roig, Toni (2008). “Las industrias audiovisuales y los nuevos medios”. En: J. Duran; Lydia Sánchez. Industrias de la comunicación audiovisual (cap. 2, pág. 43-79). Barcelona: UB
2. Díaz, Rafael (2006) De la televisión clásica al videoblog I Congreso Int. Blogs y Periodismo en la Red – UCM – Madrid, 26 y 27 abril 2006
3. Diversos Autors (2011). Informe anual de los contenidos digitales en España 2011. Observatorio nacional de las telecomunicaciones y de la SI. [document en línia] ONTSI http://www.ontsi.red.es/contenidos-digitales/articles/id/5542/informe-anual-los-contenidos-digitales-espana-2011.html
4. Álvarez, José Maria (2003). “Cine: riesgos y oportunidades se equilibran ante el cambio”. En: E. Bustamante. Hacia un nuevo sistema mundial de comunicación (pág. 85-110). Barcelona: Editorial Gedisa, SA
5. Monaco, James (2009). How to read a film (“From Analog to Digital”, pág. 578-637). Oxford UniversityPress.
6. Diversos Autors (2010). Informe anual de los contenidos digitales en España 2010. Observatorio nacional de las telecomunicaciones y de la SI. [document en línia] ONTSI http://www.ontsi.red.es/articles/detail.action?id=4963&request_locale=es
7. De Lange, Michiel (2011) How to engage citizens in digital media. The Mobile City [article en línia] Engaging Cities http://engagingcities.com/article/social-cities-how-engage-citizens-digital-media
8. Digital Strategy Consulting (2011) Viral Marketing Case Studies –The best virals of 2011. Thought Leaders Report [article en línia] Digital Strategy Consulting http://www.digitalstrategyconsulting.com/thoughtleaders/2011/12/viral_marketing_case_studies_t.php
9. Graham, Jane (2010) The new wave of fan films [article en línia] The Guardian http://www.guardian.co.uk/film/2010/may/13/fan-films-wes-anderson-spiderman
10. Peña-López, Ismael (2012) Qué cultura queremos y cómo pagar por ella [article en línia] Ictlogy http://ictlogy.net/sociedadred/20120107-que-cultura-queremos-y-como-pagar-por-ella
11. Wesch, Michael (2008). An anthropological introduction to Youtube. Presentation in the Library of Congress [audiovisual en línia] Youtube http://youtu.be/TPAO-lZ4_hU

Consulta de llocs web i blocs:

El blog de Enrique Dans

Ictology, bloc d’Ismael Peña-López

La nueva industria audiovisual 

Unruly Media: Viral Video Chart

Youtube

Advertisements
Posted in: Gestió Cultural