La felina i el sultà

Posted on 27/10/2012

2


Pintura “Floreix la Celosia cristata” de Li Li (鸡冠花开 李雳) guixada amb bolígraf.

Quan la felina va haver tastat la fruita que sobrava del sopar del sultà, li van ressolar les llàgrimes fins als turmells. La fruita era verda, sucosa i tan plena de vitamines que se li eriçava la pell. Plorant del dolor, es preguntà en quin jardí sagrat es podia haver collit aquella joia de la botànica. Amb un tast en tingué prou, i s’acotxà entre els coixins del divan de cara a les estrelles, amb la boca encara vibrant  de dolçor i d’aromes dignes del gust d’una abella. La seva ment cavalcava entre el somni i la vigília quan el sultà entrà a la sala.

 

Ella era la única que no tenia una actitud servil davant del primer home de l’imperi. Per això ell la respectava, i encara més, es deixava balcons i finestres oberts arreu, esperant si ella entrava. Si ella s’hagués mai esporuguit, ell li hauria saltat al damunt com un lladre. Però qui coneix els secrets de les ombres i el poder de la llum no tem res. I l’home més poderós, només anhela un poder més alt encara.

 

El sultà tenia un harem de centenars de belles dones, fins tenia grans piscines per ses sirenes gregues de cabells morats i pits salobres. Però cap criatura al món li despertava el desig d’aquella felina esquiva. Ignorant de la presència damunt del divan, el sultà sortí al balcó obert, entre ella i el camp de sembres lluminoses. Observà l’espectacle del cel sense saber-se reconèixer encara en el mirall de l’esperit.

 

Els aromes misteriosos de la fruita suraven en l’aire dins la cambra, a voltes recordaven la remor del mar, a voltes la verdor de les lianes. I així, com un braç llarg i perfumat, l’olor va fer tombar el cap al monarca, i delatà la presència de la dona gata. Ella obrí els ulls desvetllada per tant penetrant mirada, però no regalà a l’home ni un gest de molèstia, ni de prudència, ni tan sols de sorpresa.

 

Algun matí, el sultà la trobava dormint vora els seus peus, però mai sota les vànoves. Quan se la trobà arraulida entre els estampats daurats dels coixins i les faldilles des cortinatges de seda, el cor li feu un salt, i seguit notà la força de cent cavalls sota la túnica blava.

 

Agafà amb les dues mans la gran plata de fruita i la portà fins al divan, davant la felina nua. Va ser l’aroma punyent i simètric que va fer incorporar a la senyora, que es rascà els temples amb ungles afilades i es llepà el pèl moixí de l’espatlla. El sultà li peixé tall a tall la carn de fruits rars i salvatges. Ella obria els llavis humits i se’ls empassava. Fins que tipa de tanta suculència, s’endormiscà més encara, i el sultà aprofità per acaronar-li la pell vellutada.

 

Tot hauria restat tranquil, si no hagués estat per la idea esbojarrada que assaltà la ment de l’home. El traí la por fustigant que ell podria atacar-la. I en aquell instant, ella s’aixecà com una ploma en l’aire, i s’escapà com una gata per la teulada. El senyor restà assegut, sense gairebé fruita a la plata on queien llàgrimes reials, i cada gota era un prec a Déu per a aprendre un dia a estimar-la.

 

Conte publicat a la revista Cingles de Collsacabra (Hivern 2012 Primavera 2013)

 

Anuncis